dissabte, 20 de gener de 2018

Sant LLorenç de Montgai, Formiguera: Calderilla i Virginia


Avui hem tornat a la Formiguera amb en Jordi. El primer objectiu d'avui era la Calderilla, oberta fa molt de temps i recentment reequipada. 

Ens mirem la primera tirada i en Jordi decideix que s'atreveix a posar-s'hi tot i que els comentaris parlen de bona castanya amb retruc i després pèndol. Doncs els comentaris no es queden curts, perquè jo he passat por fins i tot anant de segon... El llarg és d'anar fent fins al segon parabolt. Aleshores cal passar a l'esquerra sobre roca més que dubtosa i hi ha un passet prou finet. Després la roca no és que millori gaire, però es va fent millor i les xapes estan on toquen. Per si de cas, el Jordi estrenava una ceba ben grossa i l'ha posada -per treure pès, perquè no fa massa servei.

 Una vegada xapat el tercer bolt ja es pot respirar!

Al segon llarg s'hi veuen força assegurances, cosa que dóna moral. M'hi poso i aviat comprovo que em caldrà molta concentració! Hi ha passets fins i delicats i les assegurances no són a tocar. Ignoro el primer pitó, però no pas el segon, relativament prop del següent parabolt, però no s'hi val a badar. Entre que no és gens senzill i que la roca és un interrogant constant el llarg s'ha de treballar de valent. M'ha donat molta més feina que les teòricament més difícils Esther i Bonamassa de l'altre dia! Si hi hagués certesa de que tot aguanta, tibaries d'on fos i seria molt més senzill, però si vols assegurar has d'anar a buscar alternatives que no són massa bones... Pel camí he posat un alien groc i he llaçat una savina. A partir de la penúltima xapa la dificultat decreix i s'acaba arribant a la R2 amb soltura i, sobretot, alegria per la feina feta! Si la via es converteix en popular, cosa que dubto, després de que la gent vagi arrencant coses dia rere dia, d'aquí a 10 anys serà un llarg ben guapo. De moment... és guapo si vas de segon, suposo.


A la segona tirada. Cal finura, escalar i triar on agafar-se.

El tercer llarg surt flanquejant cap a la dreta, amb xapes visibles. Acabat el flanqueig trobem els primers (i únics) metres de roca excel·lent. Un xic més amunt, sort de la netejada recent que es veu que s'hi ha fet... Terreny més tranquil i anar fent fins al cim.

Després d'aquest flanqueig, roca bona!

Teníem intenció de baixar rapelant però al cim no hi ha anelles -a la resta de reunions sí. Total que hem anat cap a l'oest a buscar el que deu ser la reunió cimera de la Normal o de la de Lo Pep. D'aquí amb un sol ràpel de 60 metres ens hem plantat a peu de paret, havent de desgrimpar els darrers 5 metres sobre terreny fàcil.

Volíem fer la de Lo Pep, que es veu ben guapa, però hi havia gent, així que en Jordi proposa anar cap a la dreta de la paret a fer-ne una que ell no havia fet. Mirant per la xarxa, sembla que deu ser la Virgínia.

Ens plantem a peu de via i em poso al primer llarg. Es veu exigent des del primer moviment i realment així és. Terreny vertical i mantingut tota l'estona! Confiava que la cosa afluixaria passades les primeres xapes, però no: un primer ressaltet, recuperar l'alè al peu del segon i mirar com sortir-ne airosament! La roca aquí és de meravella i els peus es queden allà on els posis, però s'ha de tibar de valent! M'atreveixo a treure el cap per sobre de la xapa i palpo arreu sense trobar res... coses del calcari. Poc a poc, mentre em vaig inflant van apareixen cosetes aquí i allà i aviat faig una apretada abans no em quedi sense forces i aconsegueixo sortir-ne! Després, des de la reunió, vaig algun canto bo que no veia venint de sota... Però estic ben content -i infladet.

 Exigent primer llarg de la Virgínia.

Em Jordi ha anat fent bé i després de reposar uns segons ataca el segon llarg. Comença finet, però més suau que el primer, fins a la zona de la panxeta on s'endevina que hi ha algun passet. Per sort, van sortint coses i és qüestió de tirar amunt, sobre terreny més senzill cada vegada. Aviat se'ns ajunta una via per l'esquerra i hi ha dues xapes a menys d'un metre en horitzontal. En Jordi no fa la reunió d'anelles que es troba aviat i segueix els 12 metres que manquen fins al cim. Uns metres completament prescindibles, sobre roca dubtosa que et fan haver de vigilar més del que voldries. No hem fet saltar res, però el so d'alguna presa era més que dubtós. Segurament és millor anar per la via xxx que se'ns ha ajuntat i que continua per l'esquerra -o bé rapelar directament perquè no ens perdem res! Nosaltres hem anat a buscar el ràpel de la Verd Glas i amb un ràpel curtet som a peu de via.

 Superar aquesta panxeta és el crux de la tirada. 
Apareix canto, però s'ha de trobar!

Aquí hem recollit trastos i hem enfilat el camí de tornada. 

Valoracions: Ara mateix, la Calderilla només es aconsellable pels amants de l'emoció que dóna la incertesa de la roca. A mi m'agraden les vies sobre bona roca, tant si estan equipades com si s'han d'equipar íntegrament -mentre això sigui possible. Però no tinc massa interès en jugar-me-la agafant-me de preses dubtoses, de les que la via en té a dotzenes. Com deia abans, una vegada hi hagin passat alguns centenars de cordades -a poder ser ben bastes, de les que tiben de valent- aleshores serà una via recomanable. La Virgínia és una altra cosa. Aquí la roca és immillorable al primer llarg, molt bona al segon i només cal anar amb compte al darrer. Pel que fa a la dificultat, el segon llarg de la Calderilla m'ha semblat més de V+ i el primer llarg de la Virgínia, més de 6a com sembla que li atorguen per aquí (no he trobat cap ressenya a la xarxa). Però com dic sempre, el que importa és la bellesa (o l'absència d'ella) de la via i els seus moviments, i això ja ho he explicat a dalt.

dissabte, 13 de gener de 2018

Cóctel de Formiguera: Chichos, Esther, Bonamassa i Aberroncho


Avui hem tornat a la Formiguera, a Sant Llorenç de Montgai, creuant els dits per la previsió de la meteo. Mentre ens acostàvem a Camarasa es veia el Montroig lluent al sol, però amb una banda de núvols emprenyadora que amenaçava de tapar-lo. Arribats al pàrking ja no es veia sol, el termòmetre marcava als voltants de 0 ºC, és a dir, ni fred ni calor ;) i ha calgut una bona dosi de moral per sortir del cotxe. Hem decidit canviar els plans originals i començar per Los Chichos que comença més suaveta i no és qüestió de tibar massa amb tot fred. 

Comença el Jordi amb el primer llarg, que té un passet de tibar una miqueta per superar un ressalt més que vertical (V). Abans i després, anar fent. Decideix empalmar el primer i el segon llargs i no ha tingut massa problema de ròssec, això sí, posant cintes llarguíssimes. El segon és d'anar fent (IV) amb roca dubtosa a estones, però ben assegurat.

 En Jordi, al primer llarg de Los Chichos.

Arribo a la R2 i continuo fins al peu del mur de dalt on proposo d'aprofitar l'avinentesa i fer el darrer llarg de la Esther. Cal dir que ara ha sortit una mica el sol i s'està la mar de bé! Dit i fet i m'hi poso. És un llarg xulo, tibantós (6a+) on cal posar-se bé i escalar entre els spits. Abans del primer spit he trencat un canto de mà, petit però que semblava més que correcte, el que m'ha deixat una mica d'intranquil·litat per la resta del llarg... Hi ha un passet llarg quan es redreça, per anar a buscar una xapa un xic a la dreta. Després, fins la savina es fa molt bé i per superar el desplomet final cal tibar una mica i buscar bé. Un xic per l'esquerra apareixen cantets prou bons que permeten sortir a dalt. La reunió queda en diagonal marcada a l'esquerra.

Decidim fer també la Joe Bonamassa (6b) i aprofitem el ràpel per posar-hi les cintes. M'hi poso ben concentrat i vaig fent. Al principi hi ha passets de posar-s'hi bé, els més delicats segurament al voltant d'una zona on sembla que hagi caigut una llastra. Després el terrenys es redreça, però normalment amb bon canto. Això sí, cal tibar-li i anar buscant bé. El passet més dur és a una zona on la placa és un xic més compacte i hi ha una franja bona d'esquerres i un foradet raonable de dretes per fer el pas. Abans del desplom final podem reposar còmodament i estudiar la sortida, on cal anar a buscar una llastra. M'ha semblat un llarg esplèndid, dels millors que he fet darrerament i el fet de que també l'hagi encadenat m'ha deixat una bona sensació!

Rapelem el llarg (30m) i amb un altre ràpel ens plantem a peu de l'Ester i decidim fer la Aberroncho a partir d'aquí (realment comença més a sota). El Jordi comença a buscar un parabolt i aviat se n'adona que la línia que segueix ens portaria més a la dreta. Ignorem quina via deu ser. Total, que fa una mica de flanqueig en diagonal a l'esquerra i enllaça les xapes de l'Aberroncho, que superen la placa que hi ha a sota de la reunió un xic per l'esquerra (IV+). Els darrers metres són els més interessants, la resta és una rampa amb poc interès.

 Arribant a la reunió de l'Aberroncho.
A sobre ja s'intueix el traçat de la via pel mur final.

Em poso al darrer llarg de l'Aberroncho (V+) que és el més guapo. Al principi és qüestió d'anar fent. Hi ha un primer pas per arribar a l'alçada d'una savina que jo estava llaçant quan he vist un parabolt a la seva esquerra. Ara ve un tram vertical, que demana mirar-s'ho bé, però on van apareixent cantells bestials que fan que aquests metres siguin un gaudi màxim. Una molt bona tirada! 

  
Dues vistes del darrer llarg des de la reunió cimera.

Des d'aquesta reunió acabem d'arribar al cim i baixem caminant. Es tracta d'anar seguint un corriolet que se'n va una mica amb tendència a l'esquerra. Aviat s'aixampla quan s'hi afegeix el camí que ve de la ferrata. El camí acaba portant a la via, que s'atravessa seguint una traça ben marcada que ens porta de nou al cotxe.

Sortint del cotxe teníem por de passar fred, però el dia s'ha comportat! Al final s'ha tapat del tot però fins aleshores hem tingut alguna estoneta de sol que ha servit per estar a una temperatura excel·lent. Un xic més de sol hagués estat de conya, però tampoc cal abusar! Com que en Jordi no porta càmera, no hi ha constància de la millor tirada d'avui, la Bonamassa. Que consti que és un mur fantàstic, i els de la Esther i la Aberroncho no són gaire menys. 


Per cert, la Paret de la Formiguera deu el seu nom a que sembla un formiguer de gent? Avui era un no parar! Constantment veies aparèixer gent per aquí i per allà! Però això mateix ha servit per conèixer gent nova, entre ells el Guti, un dels obridors més assidus! Salut i que la lesió del company no sigui res!

dimecres, 3 de gener de 2018

Estrenant l'any a Penya Senyal


Avui hem anat a fer esportiva a Penya Senyal amb l'Ernest, que tenia ganes de conèixer el sector. Jo hi havia estat alguna vegada el 2014 i 2015 i tenia algunes coses pendents, especialment a la banda de l'esquerra del tot on no n'havia fet cap. Per tant, ens dirigim cap allà i mirem què hi ha al menú per allà. Segons les ressenyes a la dreta de les quatre hi ha un 6a+ i decidim posar-nos-hi, tot i que la pinta que té és molt estranya. L'Ernest s'hi posa i s'ho mira i remira... i ha de penjar-se i estudiar-ho força. Finalment treu els passos... L'Ernest fa habitualment vies no d'un grau sinó d'una xifra més i decideixo provar-la en top-rope perquè se suposa que aquí jo he d'escalfar i no pas cremar-me. Fent contorsions considerables, amb alguna relliscada de peus i amb algun pas aleatori, dels que només fas amb la corda per dalt, em surt! La deixem muntada per després...

La primera del dia i ens rebutja sense contemplacions.

A continuació hem anat a la placa xula del mig, on jo havia deixat coses pendents fa més de dos anys i mig, que havia fet en top-rope aprofitant les darreres tibades del dia. Una d'elles és la #13 de la guia (6a+), que està amb spits, just a l'esquerra de la fissura. Aquesta ja és una altra cosa! Hi ha alejillos interessants, però com que porto un temps fent via clàssica no me'n sento, jaja. Segurament avui en dia se li hauria posat alguna xapa més, però es va fent tot i que hi ha algun pas delicat amb la xapa per sota dels peus...

 Alejes i spits rovellats, però la línia és ben bona.

També tenia pendent fer la De l'úter vingueren i de la via ens tragueren (6b). Només tinc apuntat que hi havia alguns passos durs però avui estava inspirat. M'he inflat una mica perquè hi ha continuïtat, però anant buscant i movent-se a dreta i esquerra quan toca ha anat sortint. S'ha de dir però que en algun moment et poses molt a prop de la via de l'esquerra i fins i tot de la que hem fet abans. Prou guapa i una bona injecció de moral!

 A l'Úter... s'ha d'apretar bé i moure's millor.

L'Ernest portava els deures fets i havia llegit que la Spirou 6b+ era una de les millors de la zona i s'hi ha posat. He vist que ho ha hagut d'anar lluitant, però malgrat tot m'he animat a fer-la des de baix i també l'he encadenat! Té alguns passos durs, però col·locant-te bé es troben punts on pots refer-te dels esforços. I així, anar fent, m'he plantat a sota el sostre. Superar-lo té un passet, per l'esquerra, on s'han de buscar peus no massa bons i amb presa xica de mans. Són orelletes laterals fins pillar un canto més bo que permet sortir bé.

 A Spirou, guapíssima.

 Superant el sostre de la Spirou. Per sort, abans es pot reposar a gust!

Per acabar el dia, hem tornat a posar-nos al primer 6a+... i hem fracassat tots dos! Jo per molt poc, perquè m'he estirat amb els peus un xic massa amunt. I l'Ernest perquè no arriba amb tanta facilitat al canto salvador. En tot cas, és evident que la graduació no quadra per enlloc! També veig clar perquè en Pep no m'havia portat mai a aquesta part: ell que s'ho coneix bé ja sap que no són especialment guapes...

Malgrat tot, m'han quedat molt bones sensacions, amb uns bons encadenaments que ajuden a la moral! El dia ha estat ventós de pebrots, per sort la temperatura era prou alta, que si no haguéssim hagut de tornar-nos-en.

dissabte, 30 de desembre de 2017

Paret de la Formiguera a Sant Llorenç de Montgai


No havia estat mai a St. Llorenç de Montgai i avui hi torno amb en Jordi! L'objectiu, fer Los 50 del Guti a la Paret de la Formiguera, que té bona pinta -la paret i la via.

Arribem al poble mentre les parets encara estan a l'ombra, així que toca passar pel bar, a fer temps i entrar en calor. Al cap d'una estona decidim que ja toca i ens acostem a l'aparcament. Ens posem els trastos i enfilem camí amunt, seguint les indicacions de la via ferrada. Passem la via del tren i anem baixant per trobar el començament de la nostra via, que queda avall i que encara està a l'ombra! Fa un fred que pela, però en Jordi no se'n sent i, com sol ser habitual, es demana el primer llarg de la via. Les ressenyes el graduen de 6b o Ao al principi, zona tranquil·la després i un tramet més durillo per entrar a la R1. Diria que les xapes estan posades per tibar d'elles perquè per fer-ho en lliure convindria que la segona estigués més a la dreta -o així ho he fet jo, fent caure alguna cosa amb els peus... senyal que no es fa gaire així. A l'alçada de la tercera xapa torna a haver-hi una apretada per posar-se sobre la franja. Amb la roca propera als zero graus gairebé no sóc capaç de distingir on m'agafo. Ha sortit després d'agafar-me a mirar-ho, però no és una entrada senzilla. Potser amb millor temperatura i/o després d'haver escalfat en un altre lloc milloraria una mica, però és un pas durillo. Després torna a haver-hi una mica d'equilibri per entrar a la R, però es fa millor.

El tram bloquero d'entrada. Val la pena anar per la dreta i
seguir la franja en diagonal esquerra fins pujar-s'hi damunt
però és dur!

A la R1 m'he de treure fins i tot els gats perquè tinc les puntes dels dits dels peus sense tacte i he de fer-hi un massatget... Aquí ja toca el sol i això és un goig que no té preu! La sortida de la reunió torna a ser un ressalt durillo. Des d'una orella es xapa la primera i després va sortint alguna cosa que permet anar fent. Però sempre penses que ja està i encara queda tomàquet durant una bona estoneta (6a+). M'he hagut d'esforçar per no penjar-me, però finalment m'he trobat en terreny més suau i he respirat. La via passa per una repisa on jo buscava la reunió perquè duiem una ressenya que marcava 25 metres... Però la via continua, per una placa que es redreça (IV+/V), esquivant trams de roca dubtosa com pot. Van havent-hi xapes fins que s'entra a la feixa intermitja (45 m).

La tercera tirada és un canvi de reunió però supera un ressaltillo on hi ha un parabolt. La quarta és una guapada. Té un començament vertical, finet i amb aire (6a), on has d'escalar, posant-te bé i anar intuint el millor camí. Se'n va cap una llastra a l'esquerra on he posat un alien i segueix a l'esquerra cap una savina. Ara estem en una planxa tombada, amb bon canto i algun alejillo al principi. Després ja només es tracta de gaudir de les formes de la roca fins arribar a la R, en dues anelles que ens serviran per rapelar.

Rapelem aquesta tirada (amb un sol 60 anem sobrats) i ens posem a la darrera de la de Los Chichos. És similar a l'anterior, més assegurada i més mantinguda (6a). Cal anar fent, aprofitant la roca i tibant d'alguna cosa xica en algun moment, però sense passar apuros excessius en cap moment. Molt bona tirada, sí senyor!

 Placa plaquera guapíssima.

Tornem a la feixa i ens plantegem si fer-ne una altra, però decidim que per avui ja n'hi ha prou. Queden pendents la Joe Bonamassa (6b) a l'esquerra i Esther (6a+) a la dreta, que es veuen guapes amb ganes!

Amb un ràpel de 45 metre ens plantem a peu de paret i només hem d'acabar de baixar uns metres fins al peu de via on hem deixat els nostres trastos.

Adjunto les ressenyes de Lo Gall de Ponent:

Ressenya de Los 50 del Guti.

Ressenya de Los Chichos.

Ha estat una matinal ben aprofitada, descobrint una nova paret i aquesta vegada amb l'escalforeta del sol -això sí, només a partir de la segona tirada! Tornaré!

dijous, 28 de desembre de 2017

Paret del Pont a Sant Llorenç de Montgai


Avui els companys Pep i Mario m'han portat a Sant Llorenç de Montgai, on jo només havia fet esportiva fa moltíssims anys. La proposta era fer una vieta a la Paret del Pont, aprofitant que el vent d'aquests dies eliminava la possibilitat de boira. Quan hem arribat el cel estava mig ennuvolat, amb una fresca considerable. Així que hem optat per fer la Tita-Pon (6a), és a dir, el primer llarg de la Pim-Pam, en format esportiva i després decidiríem.

Des del cotxe, aparcat just abans de travessar el pont, només hem de creuar i caminar uns metres cap a la dreta fins trobar un indret que ens permeti pujar el ressalt (III) que ens separa de la feixa de peu de paret. Localitzem la via perquè segueix la placa més interessant d'aquest pany de paret, tot i que a l'esquerra es veuen uns altres parabolts força nous.

Em poso els trastos, em trec el plumes a l'últim moment i em poso a la feina. Es tracta d'una placa mantinguda, que no arriba a la vertical, amb molt bona roca i on s'ha d'anar buscant. Una baga al segon parabolt no augura res de bo, però s'hi arriba prou bé. Després tenim una excursioneta per atacar el segon tram de la via, la zona més complicada, una altra excursioneta i un tram final més senzill. Tot i que portava coses per si de cas, no és senzill posar-ne cap de útil i val la pena tirar amunt amb confiança. He hagut de fer alguns equilibris per anar-me escalfant les mans perquè la roca freda em feia perdre completament el tacte, però he anat fent sense massa complicacions. He posat un alien abans de fer el darrer pas, sobre roca dubtosa, i al cap d'uns cinc metres s'arriba a la reunió en terreny tombat. Des d'aquí m'he despenjat i ha estat el torn dels companys.

Als primers metres de la via, amb els dits glaçats, ...

... i un xic més amunt, amb els dits glaçats, també!

 La via ressegueix la placa més atractiva de la zona.

Mentre pujava en Pep ha anat fent algunes ullades de sol i ens hem animat a posar-nos a la combinació de Normal + Joe Pinto que proposa l'Escalatroncs. Els companys m'han ofert l'opció de fer la via de primer, cosa que he acceptat agraït! La primera tirada (IV+) és senzilla però super-guapa! Una placa xula, amb bon canto i on no cal afegir res més.



 La primera tirada, vista des de diverses perspectives.

La segona tirada (V) surt cap a la dreta, a buscar una bavaresa on el camalot groc queda a caldo, seguit d'un flanqueig a buscar un muret vertical a l'esquerra d'una fissura. Hi ha un pas de tibar-li per superar una panxeta i després ve un tram curtet, però molt agradable malgrat l'aspecte de la roca, i prou ben protegit fins la R2.

 Els companys, al segon llarg.

La tercera tirada (6a+) comença per la dreta, a buscar una xapa que ens protegeix la primera panxeta. Hi ha bon canto i peus suficientment bons, però cal tibar i fotre-li morro fins la segona, que queda molt amunt, ja en el segon desplom. No és difícil, però caure significa estampar-se a la repisa de baix... Superar aquest desplomet requereix decisió i trobar els cantos bons, que hi són. Jo els he trobat després d'una primera mirada on he hagut de recular fins la repisa intermitja per retrobar-me. El canto, com dic, és prou bo i només cal anar aguantant. Sortir de la zona desplomada requereix decisió i retardar el darrer xapatge fins tenir el parabolt a la cintura per no cansar-se massa. A partir d'aquí, una placa d'anar fent, amb suficients assegurances. La darrera, un xic a la dreta de la línia que portava, just quan em plantejava posar algun catxarro.

 La panxeta d'entrada de la tercera tirada...
 
 ... seguida per un tram desplomat, però amb bon canto...
 
 ... on millor no encantar-se massa fins sortir-ne.

A la reunió pleguem trastos i tirem amunt fins al cim i d'allà a buscar el corriol que ens porta a un collet i d'aquí fins a la carretera. Hem deixat algun trasto a peu de via i l'hem anat a recollir abans d'arribar al cotxe.

Les ressenyes, del blog de l'Eduard:



Després de l'escalada ens n'hem anat al Bar, a omplir l'estómac i recollir informació per futures visites. Els companys, com gairebé tothom, ja hi han fet molta feina per aquí, però a mi se me n'ha girat un munt, perquè he trobat una colla de projectes ben interessants! De mica en mica aniran caient, si la boira hivernal ho permet!

Les vies m'han agradat. La roca és bona o molt bona a pràcticament arreu i totes dues tenen alguna excursioneta, de les que recorden una rima entre Marmolejo i "llegar a viejo", però sense exagerar. Amb sol espatarrant hagués estat massa, però això ja arribarà algun dia ;)

dissabte, 23 de desembre de 2017

Pastelina a la Roca dels Arcs


Avui amb en Jordi ens n'hem anat a la Roca dels Arcs. Fa uns dies em proposa la Pastelina i em sembla un bona opció, a jutjar pels comentaris que es veuen a la xarxa.

Hem arribat a peu de via quan feia poquet que hi tocava el sol. La primera tirada es localitza raonablement bé gràcies a les fotos que circulen. Cal fixar-se en el sostre característic, i aviat es veuen els dos parabolts del llarg. Comença en Jordi, a qui li agrada ser el primer d'abandonar el terra. Enfila la rampa, posa un friend i de seguida està al passet difícil del llarg, que és la sortida de la segona xapa. Cal pujar molt els peus i fer una estirada llarga a buscar bon canto -o així és com l'he fet jo. Després es flanqueja cap a la dreta amb bon canto i només cal superar un ressaltillo més que vertical per entrar a la R1 (25m). Quan hi arribo ja tinc els braços infladets i això que, en teoria, no ha estat res!

En Jordi, al crux del primer llarg.

Surto de la R1 una xic per la dreta, amb uns passets ben verticals i d'apretar una mica. Després ja es troben franges bones i es pot posar alguna cosa. Jo he posat un tascó a caldo i he enfilat fissura amunt. El pitó que marquen les ressenyes no hi és, però hi ha un tascó abandonat a prop del final de la fissura. Aquí cal decidir-se i anar a la dreta amb un passet delicat. Una vegada passats els peus, ja està i es pot posar alguna cosa més, un friend en el meu cas, abans de xapar el parabolt de la tirada, que protegeix un bon bombo. Sortir-ne té el seu què i m'he penjat per estudiar-ho una mica. Des de unes rugositats he anat a buscar unes gotes d'aigua per l'esquerra, pujar peus per la dreta i anar a buscar uns becs raonables per la mà dreta, a la dreta de la fissura. Ha sortit en lliure, sense encadenar, però en tot cas, és un pas molt bloquero per al meu gust. Un xic més amunt una savina precària permet guiar la corda per al segon, ja que s'ha d'anar flanquejant cap a l'esquerra (segona savina, més bona, després) fins la R (25m).

 Estudiant la sortida del bombo bloquero del segon llarg.

En Jordi avui no estava al 100% i a sobre s'ha petat molt per sortir del bombo de la tirada anterior, així que faig també la tercera. El començament és ben vertical però amb bon canto, recte amunt (IV+, diuen). Un bon friend protegeix el viatge fins al primer parabolt i des d'aquest ja veiem l'altre, en marcada diagonal a la dreta (IV). Fins arribar-hi he posat un altre friend. Trobem tercera xapa abans d'entrar en terreny més que dubtós, seguint una fissura. De la fissura en sobresurt una llastra que fa una pinta terrorífica. La resta és un xic millor, però no massa! He posat un friend i he sortit de la fissura per la dreta on la roca es veu millor. Restablir-se a sobre del bloc que forma té un moviment curiós però, amb la roca dubtosa! Aquí he posat un tascó i un àlien per protegir els darrers moviments, que he fet per la placa de l'esquerra, més difícil (V), però franca. A la savina he dubtat, però després de consultar la ressenya ja he vist la R3 (40m) un xic a l'esquerra, al peu d'un díedre.

Als darrers metres del tercer llarg.

En Jordi agafa el relleu i enfila díedre amunt. Al principi és herbós però aviat es va per la placa de l'esquerra en molt bona roca (V-). Després es segueix en lleugera diagonal a la dreta (IV+) fins un parabolt que protegeix el tram podrit de després, on no està clar si és millor per l'esquerra o per la dreta. Arribem a la R4 (30m) amb pedretes sueltes, que han anat baixant de tant en tant amb el moviment de la corda...

 Al díedre de la quarta tirada.

Des de la R4 ja es veuen les xapes de la R5, que no he fet, rampa enllà. M'hi he encaminat, posant un parell de friends. Xapo la reunió i un pont de pedra que hi ha uns metres més amunt, en terreny més vertical i vaig fent. La roca em va portant a flanquejar cap a l'esquerra, tant que dubto i consulto la ressenya! Però sí, s'ha d'anar seguint amb tendència a l'esquerra, buscant el camí més fàcil. He posat algun alien i aviat arribo a la feixa que està uns metres abans de la cresta cimera (55m). Busco la savina cimera, hi munto la R i torno a baixar per assegurar amb comoditat al company. La corda ha fregat una mica, però res de l'altre món. En resum, és recomanable empalmar els dos llargs.

 I pensar que hi ha persones que no veuran el sol avui...

Al cim hem plegat trastos i hem enfilat el camí de baixada que feia 30 anys que no hi passava! Diria que ens hem embolicat en algun moment, o és que hi ha diverses variants, perquè hem acabat desgrimpant un parell de metres, cosa que no recordava. Ja a la carretera he vist que hi arribava un altre corriolet... Investigarem per la propera vegada!

El dia ha estat esplèndid. Quan hem arribat, al cotxe hi feia fresqueta i ens hem emportat els plomes. Aviat han quedat a la motxilla, i a partir de la segona tirada he escalat amb una sola capa (de màniga llarga). A les valls encara hi ha boira, que ha anat pujant -sense amenaçar-nos, com recordo d'alguna vegada!

De la via diré que té dos llargs interessants, el primer i el segon. Aquí hi ha dificultats concentrades en un parell de punts, el que vol dir que no són les típiques tirades de continuïtat de per aquí. El primer tram de la tercera tirada també és molt guapo però la resta perd molt interès. Alguns moviments macos a la quarta i a la sisena (nostra cinquena) i para de comptar. No està malament, però hi ha vies, bastantes, on s'escala força més estona per roca guapa!

Adjunto una ressenya, modificada d'en Parce, el guerrer romàntic, amb el que hem trobat i com ho hem fet nosaltres. Espero que no es molesti.

 

diumenge, 17 de desembre de 2017

Roca de la Falconera: Empotraments+Dama de Piedra i Bavaresa+Mendigos del Mar


Avui amb el Jordi M. ens n'hem anat a la Roca de la Falconera de Garraf, on jo no havia escalat mai. La idea era fer la via Empotraments, de la qual recentment el Joan Asín n'ha piulat al seu bloc (que sembla ser la referència del sector -gràcies per les ressenyes!). La gràcia d'aquesta paret és que té aproximació nul·la, cosa que està prou bé!

Moltes vies comencen amb un flanqueig més o menys llarg i aquesta és una d'elles. Hem començat descendit una mica fins trobar un químic i a partir d'aquí anar cercant el millor camí. De tant en tant hi ha algun parabolt o químic i es pot posar algun friend que aquí ajuda tant al primer com al segon. En Jordi es coneix força la zona i m'ajuda a situar algunes vies, entre elles la Miramar, que té molt bona pinta i que anoto per properes visites.

En Jordi, preparant-se pel flanqueig d'entrada.

Em poso al segon llarg, que comença flanquejant fins entrar a la canal que ens acompanyarà durant un bon tros. Es tracta d'anar fent. He posat un friend en un tros un xic més vertical i més amunt he trobat un parabolt que probablement sigui la R2 de la ressenya però jo he anat tirant amunt. La roca no és molt bona i quan hi he posat el peu he tirat un petit electrodomèstic, a mig camí entre una torradora i un microones, amb un bon ensurt però sense conseqüències. Per sort, el Jordi no estava a sota i les cordes no han patit danys. Això sí, el xof al mar ha estat potent! Més amunt hi ha un altre parabolt que protegeix la darrera rostollada fins la cova on he fet reunió sobre flotants perquè no he vist els dos parabolts a la paret de la dreta fins molt més tard... En resum, que he enllaçat els dos llargs sense adonar-me'n. No crec que la combinació faci ni 40 metres i, com que només he posat un friend i les cintes eren ben llargues no he tingut ròssec.

La nostra tercera tirada (quarta original) l'hem fet sortint per la placa de la dreta, en la vertical dels parabolts. He vist que el Joan Asín ho van fer pel fons de la cova, en empotrament. De fet, nosaltres no n'hem fet ni un pas així! La roca tampoc no és per tirar coets i el Jordi ha anat fent, posant diversos catxarros fins la reunió, comuna amb la de la Miramar.

A la nostra tercera tirada, sortint de la cova.

No sabem si la via Empotraments acaba aquí o no, probablement sí. Nosaltres hem anat feixa amunt, fins al peu d'una placa ben xula on hi van un parell de vies. Una amb spits o parabolts sikats per l'esquerra i una altra amb burins rovellats per la dreta. Decideixo posar-me a la de la dreta que probablement sigui la Dama de Piedra a jutjar per aquesta foto. En tot cas, és un bon 6a que et posa les piles i on he gaudit de valent!

A La Dama de Piedra.

Rapelem fins a la feixa (25m) perquè ara queda un tram sense massa interès. Anem a buscar el pasamà de la feixa cap a la dreta i quan s'acaba cal seguir uns metres més fins les anelles on muntem un segon ràpel de 60 metres.

Som novament al peu de la paret i aquí ens trobem al Manel&Hita amb qui intercanviem salutacions. Finalment ells se'n van cap al flanqueig, sembla que a la SAME i nosaltres ens posem a la Bavaresa. Puja en Jordi amb algun trasto per si de cas, però la via està tota equipada malgrat que va per una fissura d'escàndol... Munta la R1 un xic més a la dreta perquè proposa seguir per la segona tirada de la Mendigos del Mar

 Al primer llarg de Bavaresa.

Des de la reunió es veu una placa ben vertical, amb roca amb tacte de marbre poc agradable i no sembla que hi hagi abundor de cantells. Deixo pes inútil i m'hi poso. El més difícil són les primeres 2 o 3 xapes. Hi ha cantets petits, amb mal tacte i cal anar-se posant bé. Poc a poc vaig fent i aviat agafo un bon canto horitzontal que no es veu des de sota i que permet respirar. Ara toca anar fent, a vegades fent adherència sobre marbre, però es va fent i aviat veig la reunió però decideixo fer-la en unes anelles més a la dreta per facilitar el descens. Una tirada exigent (potser 6a+) i guapa!

Quan arriba el Jordi decidim que el que queda segurament no val la pena i baixem amb un ràpel de 60 fins a peu de paret i donem el dia per tancat.

Pel que fa a la Empotraments, és una "via d'aventura" amb "roca a controlar". I, si ens deixem d'eufemismes, una via molt poc recomanable, només "per a col·leccionistes": dubto que hi hagi cap tram de 2x2m de "roca". El millor llarg, el que no és de la via, el de la Dama de Piedra, que és un 10 malgrat els burins. La primera tirada de la Bavaresa és prou xula i la segona de Mendigos del Mar és molt guapa malgrat la roca tipus nord del Pedra.

A la zona es veuen algunes altres vies que poden ser interessants, i segur que hi faré alguna visita!