dissabte, 17 de desembre del 2016

Neusnidó a Malanyeu


El matí s'ha llevat força ennuvolat a Montserrat que és on teníem previst anar avui. Així que, després de comentar-ho, amb el Ramon hem decidit fer un canvi de plans i anar cap al Berguedà. Sense haver-nos-ho parlat, sorgeix la idea d'anar a Malanyeu. Proposo d'anar a la Neusnidó i, com que no hi ha hagut contraproposta, pel camí hem buscat una ressenya i cap allà que ens n'hem anat!

Arribats a Malanyeu feia una fresqueta intensa i no estava clar si el dia s'aixecaria o no... Una altra cordada també ha estat dubtant dins el cotxe però s'han decidit i ens hem encantat veient-los des de l'escalfor del cotxe. Ha passat una bona estona abans no ens hem decidit també nosaltres, però hi hem posat un xic de morro i cap a fora! Per sort, quan hem arribat a peu de paret han començat a veure's unes bones ullades de sol i ja no ens han abandonat.

Hem decidit deixar trastos a peu de via, el que ens obligarà a rapelar si o sí, però no teníem ganes de pujar totes les capes que portàvem per si de cas... El Ramon em cedeix l'honor de fer la via de primer, cosa que accepto de bon grat! Així que, després d'equipar-me, enfilo amunt.

 Al primer llarg, al tomàquet.

El primer llarg supera un ressalt inicial senzill i després comença amb finura de la bona. Passets d'anar mirant, avui una mica més perquè d'alguns forats regalima aigua i no és qüestió de remullar massa ni mans ni peus. Però controlant bé es va pujant amb certa tranquil·litat. En un moment determinat cal moure's una mica a la dreta i aquí s'ha de mirar una mica més. Fins aquí s'han trobat xapes i ara trobem el primer pont de roca de la via. Encara hi ha algun passet més fins una reunió que, després de mirar bé la ressenya, és només una R intermitja. Cal seguir un tros més, per terreny més senzill però no pas trivial seguint un bon nombre de ponts de roca. La reunió queda marcadament a la dreta, sobre un arbre, amb tres pitons.

  En Ramon, vist des de la R1.

El segon llarg surt en diagonal a l'esquerra, probablement compartint metres amb una via que segueix en aquesta direcció. La nostra però es desvia lleugerament a la dreta, per un terreny no molt complicat, però on no es passa saltant. L'aigua que hi ha en algun punt tampoc no hi ajuda. Hi ha algun tram amb aire entre assegurances, però hi ha bon canto tot i que es podria posar fàcilment alguna cosa. Un xic més amunt, a la fissura es pot posar un friend C2 i l'hi poso perquè hi queda maco. Aviat som a una reunió penjada on he estat eixarrancat però raonablement còmode metre asseguro en Ramon.

  Als darrers metres del segon llarg.

El tercer llarg comença encara per la fissura i després, quan la via convida, es passa a la placa de l'esquerra. Aquí ja és un festival de forats, alguns d'escàndol, que permet que les assegurances allunyin però sense patir. Més amunt la cosa es torna més fina i cal xapar un parabolt un xic desplaçat a la dreta. Aquí hi ha un passet per abastar una bona presa que permet arribar a un terreny molt més suau fins la R3.

  Sortint de les dificultats de la tercera tirada.

La darrera tirada no sembla massa guapa d'entrada, però també és prou bona. Comencem per terreny molt tranquil fins trobar una fissura ampla en diagonal a la dreta, protegida per xapes a la placa de l'esquerra. Es puja còmodament i després cal flanquejar a l'esquerra, cosa no massa evident. Van havent-hi algunes assegurances. Quan la placa es redreça he posat friend C0.75 a caldo perquè hi ha un passet que m'ha semblat curiós per arribar a una xapa. Després entrem en terreny ben assegurat, amb algun pas ben maco per sota del desplom fins atènyer un arbre. Una xapa protegeix el pas d'ascensió vegetal i a sobre trobem una fissura en diagonal a la dreta on he posat un altre friend C2. Alguna xapa més en terreny tranquil i ja som a la reunió cimera.

 El darrer llarg, des de la reunió cimera. Sortint del desplomet.

Des d'aquí hem fet un ràpel fins la R3, d'aquí a una reunió a la dreta de la R1 i d'aquí al terra. Cal resar tot el que se sàpiga perquè les cordes no s'enredin al primer i segon ràpel, però els astres han estat propicis i no hem tingut cap problema. Les probabilitats d'èxit aquí però no deuen ser massa altes...

 Vista bucòlica de l'entorn.

La via ens ha agradat molt. Està ben trobada, amb les limitacions del lloc. El més rar és el segon llarg, que acaba fent un arc tot i esquivant el verd que s'interposa en la línia recta. L'equipament és prou bo, amb els dubtes habituals que comporten alguns ponts de pedra i els seus respectius cordinos. Algun no l'he xapat pas! He vist que originalment s'empalmaven el segon i tercer llargs cosa que devia obligar a portar un munt de cintes. Nosaltres en portàvem 14 i n'han sobrat un parell als llargs on en calien més. Es pot passar sense res més, però algun tascó mitjà o els friends entren molt bé en algun lloc. Probablement valgui la pena baixar caminant, com he fet la majoria de vegades, per estalviar-se possibles embolics amb els ràpels i la molta vegetació de la paret.

divendres, 9 de desembre del 2016

Plecs de Llibre: Francesc Casanovas


Avui tornava a tocar fer una via i ja fa temps que tenia a la llista de pendents la Francesc-Casanovas als Plecs de Llibre. Com que en Ramon també li feia gràcia doncs hem decidit anar a fer l'excursió pertinent.

Hem pujat pel camí dels francesos fins al coll de Moset i d'aquí cap a la canal del migdia, lloc de records inesborrables. Quan arribem a veure la paret est dels plecs és el moment de cercar la canal que ens porta al peu de l'Aresta Arcarons i, un xic més amunt, al peu de la nostra.

Comença el Ramon fent el primer llarg, que comença per la dreta de la marca d'aigua sobre una roca una mica crostosa. Tota la via està equipada amb spits que tenen una pinta prou bona i en aquest llarg en trobem uns quants que permeten pujar tranquil. Reunió a una bauma allargada on també hi trobem una placa explicativa.

 El primer llarg de la via

La segona tirada comença flanquejant marcadament a la dreta. Ràpidament el terreny es torna més vertical i obliga a aplicar una bona tècnica de placa. Trobem cantets suficients per anar progressant bo i fent treballar bé els peus. No hi ha cap pas especialment complicat, però tampoc no n'hi ha cap d'especialment senzill. Així que cal anar mantenint el ritme gairebé fins la reunió! Jo m'he trobat sovint intentant reposar els peus, que han de treballar de valent i, en tot cas, bastant més que les mans! La tirada és llarga i mantinguda i ens caldrà un dotzena de cintes. Mentre puja el Ramon cau una pluja de pedres que, per sort, segueix la taca d'aigua una mica separada de la via. No sabem si el responsable han estat les cabres o una cordada que està fent la via blava... però la cosa hagués pogut acabar malament!

 Al segon llarg. Placa per un tub...

El Ramon em cedeix també l'honor de fer el tercer llarg. Comença vertical, amb un ressalt on s'ha de tibar una mica per abastar bon canto. Aviat el terreny s'ajeu una mica i cal anar cercant els spits que ens menaran a la R3 sempre amb una lleugera tendència a la dreta.

 Tercera tirada: més placa guapa, però aquí més suau.

La quarta tirada va a càrrec del company i és força suau però alhora agradable de fer. A mida que ens acostem a la reunió el terreny es redreça i les assegurances s'apropen. A la quarta reunió el vent és força intens: ja és mala sort que tots aquests dies hem tingut calma chicha i en canvi avui bufa amb intensitat! El Ramon quedarà ben ventat aquí. 

Per sort meva, la cinquena tirada va per la dreta de l'esperó i estic arrecerat del vent. El llarg comença ascendint amb lleugera diagonal a la dreta. Pels comentaris que havia llegit sobre la il·lògica d'aquesta tirada pensava que encara se n'aniria més a la dreta i fins i tot he buscat xapes on no tocava durant un moment! Després dels primers metres hi ha alguns passos on cal mirar bé com passar de la forma més senzilla possible. Com passa sovint, cal mirar bé peus i anar negociant per aquí i per allà. M'ho he hagut de mirar en un parell de punts, però a tot arreu ha anat apareixent presa suficient per anar fent tranquil. Més amunt la dificultat afluixa una mica. A les darrers xapes he posat cintes ben llargues perquè queden una mica forçades a la dreta. De fet, diria que tots el xapatges m'han quedat a la dreta, però potser més com més amunt. Quan el terreny s'ajeu es veu un pot de registre on no m'he aturat. En comptes d'això he anat per la dreta a buscar un bon arbre on he pogut fer R a recer del vent.

  Des de la R5: Sortint de les dificultats de la via.

El Ramon ha deixat una piadeta al pot de registre, on entre altres coses, ha plorat la pèrdua del seu reverso plecs avall. Per sort ell és prou previsor i portava un vuit que m'ha cedit atenent a la meva experiència amb aquests trastos. Jo feia temps que no assegurava amb vuit i quan ho feia tenien bastant menys fregament que el que m'ha tocat fer servir avui -o així m'ho vol fer creure la memòria! Quins farts de tibar que m'he fet! Que bé que va el reverso!

  La bonica paret est del Montgròs vista des de la R5.

El Ramon ha fet els honors del canvi de reunió fins al peu del Montgròs i també la tirada següent. És prou guapa, amb un inici verticalet amb algun spit i burins alternats. Després en Ramon ha anat amb lleugera diagonal a l'esquerra, a buscar una reunió de parabolts. A la següent tirada jo he apurat gairebé els 60m fins arribar a la reunió de la via blava i el Ramon ha coronat el cim, fent el darrer llarg per un parabolt de la via blava i anant a buscar el millor camí per superar la berruga final.

  Vista del que queda per arribar al cim.

M'he pres la llibertat de modificar la ressenya del Luichy amb els canvis de reunió que hem fet nosaltres. Indico també que fan falta 12 cintes (un parell d'extensibles) i que per arribar a la darrera R de la via blava no cal sortir en ensemble amb cordes de 60m. I també hi he fet algun retoc menor.

  Ressenya de la via. L'original, aquí.

Ha estat una activitat ben completa, si sumem l'escalada i la caminada. La segona tirada deixa els bessons tonificats i l'aproximació i baixada fan el mateix amb els quàdriceps :) Pel meu gust, la segona tirada és més exigent que la cinquena, per al Ramon l'opinió és la contrària. Per tant, aquestes dues són les bones! Les altres tirades també són guapes, llevat (potser) de les dues darreres del Montgròs, que es justifiquen pel fet de fer cim que, en aquest cas, és la cirereta del pastís. Com ja s'ha dit abastament per les xarxes, la via està equipada i només cal dur cintes.
 

dimarts, 6 de desembre del 2016

A la part alta del Clot del Boixar


Aquest matí ens n'hem anat amb el Ramon a fer esportiva perquè fa uns dies que he tornat a tenir alguna molèstia a les lumbars i no cal exigir més del compte. Aquí puc plegar quan convingui, si convé.

Hem tornat a anar al Clot del Boixar on teníem alguna feina pendent a l'agulla de la Mosca. Així que hem començat escalfant a La Mosca (V+). És una via guapa i interessant que serveix per escalfar. Té una reunió separada de la #4 tot i que, si es vol, s'hi pot arribar.

Escalfant a la primera del dia.

La #4 havia de ser la següent, però ha estat ocupada una estona i mentrestant hem fet la Insecte Pal (6a). Aquesta va per la dreta de la Astràgal (6a+) que l'altre dia em va semblar força exigent. L'Insecte Pal comença en díedre per la canal i agafa la placa quan es pot. Hi ha uns passos verticals amb presa petita de mans i peus al voltant de la 3a i 4a xapes (si no recordo malament) i les xapes allarguen. La combinació fa que s'hagi d'apretar força pel grau proposat. Després la via segueix vertical amb tendència a l'esquerra per xapar la darrera i més cap a l'esquerra per arribar a la reunió. L'arribada a la darrera l'he fet per la dreta i el Ramon per l'esquerra -tot és possible.

Apretant a Insecte Pal.

A continuació ens hem posat a la #4 (6a+). Aquesta té la dificultat concentrada a superar la panxeta que es troba al mig. El començament és guapo i tranquil, amb bon canto. Superar la panxeta no és difícil si s'encerta la seqüència bona. Esquerra a un pam a la dreta de la xapa, dreta a una pedra a sobre i esquerra a una bustieta per sota del forat gran que s'endevina. Posar peus i ja està. A mi m'ha semblat força més senzilla que l'Insecte.

A punt d'encarar el desplomet de la #4.

Després hem decidit fer-li un intent a Lakang (6b) on l'altra vegada hi havia uns nois provant-la. Té un pas ben curiós per superar un sostret al principi. Aquí hi ha discrepàncies: jo he anat per la dreta, tibant amb la dreta d'una llastra lateral i el Ramon, seguint indicacions d'un que la coneixia, per l'esquerra a estirar-se fins un bidit que permet pujar peus. Totes dues solucions s'aparten de la línia... Després ve una zona desplomadeta on al principi no hi ha massa dificultats fins arribar a xapar la segona (del desplom). Després no sé: Muntant-la a vista m'he embolicat amb unes bústies alguna bona i les altres no. Després de penjar-me veig una seqüència per xapar l'altra i anar a buscar la pedra bona. Quan hi ets i aconsegueixes posar-t'hi damunt, ja està tot i que queda una excursió de pebrots fins la R. Baixant he descobert una bústia-bidit que no havia vist. Al segon intent en top-rope li he tibat amb l'esquerra però encara no he estat capaç d'encadenar preses prou bones. Podria ser que s'hagi d'anar per l'esquerra de la bústia-bidit, per anar a buscar directament la pedra bona? No ho sé: no he sabut treure-li l'entrellat a la segona i les gemes dels dits m'han dit que no hi hauria tercera. En Ramon també li ha fet un parell de tasts, el segon a mig gas i fins a mig camí, també sense èxit. 

En Ramon a Lakang.

Amb aquests cinc pegues hem tancat la sessió. Ens emportem un bon interrogant a la Lakang, que haurem d'intentar resoldre un altre dia. Per cert, que ha fet un dia fantàstic, dels d'escalar amb màniga curta o sense samarreta! Impressionant per un dia de Sant Nicolau!
 

diumenge, 20 de novembre del 2016

Matinal amb noves companyies


Feia temps que sabia que l'Àlex també escalava i fa uns dies havíem comentat que algun dia havíem de quedar per sortir plegats. Finalment, avui ha estat el dia! Les previsions de la meteo auguraven no se sap ben bé què, perquè han anat canviant força els darrers dies, però el dia ha estat prou bo. Avui també ha estat el dia que la Rosa ha tornat a tocar roca després de molt de temps... Així que, la Rosa, l'Àlex, l'Oriol, l'Anna i jo mateix hem posat rumb a Montserrat sud.

Per triar el lloc ha pesat força que tinguéssim una aproximació curta perquè els companys han de ser a dinar d'hora, així que hem decidir (tornar, en el meu cas) a can Jorba i com que buscàvem vies senzilles, hem fet cap al gronxador.

La Rosa, l'Àlex i jo hem començat fent la del Xavi (V+) mentre els altres s'han posat a La Fàcil (6a). Jo no havia fet cap de les dues i m'han semblat ben bones.

La del Xavi té la primera xapa a can pixa, cosa que no s'entén, especialment tenint en compte que després estan molt properes. Però aquesta era la moda dels '80... A les 3 primeres xapes s'hi troben passets fins on l'adherència no és la que era i que fan que t'ho hagis de mirar. Després es va posant més suau fins arribar a la reunió, comuna amb la fàcil.


A dalt, la Rosa i a sota l'Àlex a la del Xavi.

Quan hem acabat ens hem intercanviat. La Fàcil (6a) és més difícil sobre el paper, però a la pràctica és de dificultat similar i força més agraïda: hi ha cantets i foradets suficients, amb un parell de passets on potser s'ha de vigilar un xic més. En general, però, és més franca malgrat que els primers metres són bastant patinosos.


A dalt, jo mateix i a sota la Rosa fent La Fàcil.

Després ens hem mogut una mica: jo tenia ganes de tornar a provar l'Hora Violeta (6b) i els altres se n'han anat més a l'esquerra a una via que no sabem. El primer llarg de l'hora violeta m'ha tornat a posar tens: foradets bons, però peus patinosos fan que s'hagi d'escalar més tens del que tocaria en el primer llarg. Al segon m'ho he muntat millor que l'altre dia. Sabent on havia d'anar al primer crux m'ha sortit bé. Ara bé, al segon no tenia memòria i no he sabut llegir-lo correctament. A veure si recordo que he d'anar per l'esquerra, seguint uns peus bons, agafar la dreta en una pedra i buscar una bustieta ronyoseta per l'esquerra per pillar després una de no massa fonda però positiva que permet acabar de sortir de les dificultats! Avui només he fet un repòs, però encara hauré de tornar-hi. I de seguida he tornat a estar inflat. O soc jo o és que la via té més tela del que sembla...


 Jo mateix i l'Àlex més o menys al mateix lloc del primer llarg de l'Hora Violeta.

He deixat la corda passada en previsió de que haguéssim de tocar el dos ràpidament perquè calia controlar l'hora. L'Àlex ha fet el primer llarg i després de tastar una mica el segon hem anat de cara a recollir trastos i tornar a la city.

Hem fet només tres vies, però una bona colla de metres. Encara tinc molt feina per fer en aquesta zona, suposo que aniran caient algunes visites més... Avui hem estat de conya, a estones amb màniga curta, a estones amb un forro prim. I, malgrat que el pàrking estava a vessar de gent, aquí hem estat prou tranquils.

dissabte, 12 de novembre del 2016

Can Jorba


Avui havíem tornat a quedar amb la Cristina, després de molt de temps. Ha vingut ben acompanyada de l'Ester i plegats ens n'hem anat a can Jorba al sector columpi, que jo feia algun temps que no visitava. Ara, repassant el blog, veig que feia 6 anys des de la darrera visita, ni més ni menys!

Arribats al sector columpi hem començat per la Casa de Juegos (6a) a la dreta de tot. Recordava que era guapa malgrat les aparences i així és. Té un inici interessant on cal anar per la placa de l'esquerra sobre roca un pèl sobada. Aviat es pot anar cap a la dreta i per fer-ho es pot xapar un bolt diferent per desxapar-lo després. Després ve un terreny d'anar fent i es torna a redreçar cap al final. Ha servit per escalfar-nos ben escalfats, potser un xic massa i tot.

 La Cristina, a la Casa de Juegos, assegurada per l'Ester.

Després hem fet la 31 de Diciembre, que comença igual i se'n va cap a l'esquerra a la quarta o cinquena xapa, seguint un díedre que fa una "C" cap a l'esquerra. Passos verticals amb bona roca fins que toca fer el desplomet. Aquí s'ha d'apretar una mica amb canto raonablement bo. I quan es xapa la darrera, queda l'apretada més curiosa per entrar a la reunió: fins aquí hi havia canto bo però s'acaba sobtadament i s'ha de fer alguna filigrana.

  A 31 de Diciembre.

A continuació he proposat de fer La Hora Violeta (6b) fins dalt (35m). El primer llarg és V+ segons la guia, però està d'allò més sobat. Fins i tot m'ha patinat un peu, per sort sense conseqüències, però et trobes tibant molt més del que tocaria. Des de la reunió cal anar cap a l'esquerra a buscar una primera xapa que convé desxapar una vegada agafada la següent. Aquí cal anar una mica amb tendència a l'esquerra. El següent xapatge m'ha fos bastant i la continuació no és evident. Total, que he hagut de reposar per mirar-m'ho. He acabat sortint una mica per la dreta i baixant encara he vist un forat boníssim que se m'ha escapat pujant. Diria que en aquest indret la clau és xapar ben estirat des d'una pedra cantelluda amb dreta, agafar la bústia de l'indret de la xapa amb l'esquerra i buscar la bústia que he comentat. Fins la següent xapa hi ha una bona excursió on una cinta pànic va bé fins i tot amb les cintes posades ;) Després encara queda un altre pas dur, on cal anar una mica cap a l'esquerra. Jo recordo una bustieta estreta, que té una pedra que es deixa pinçar bé amb l'esquerra. Després anar aguantant...

Per acabar el dia ens hem posat a la igualment llarga Tic-Tac-Toe (6a+). El primer llarg comença un xic més tieso i igual de sobat. Estressant! El segon és un xic més suau, amb un únic tram dur al mur de dalt, abans de la franja horitzontal que ratlla la via. Des d'un forat gran per dues mans no massa bo cal estirar-se cap a l'esquerra controlant bé els peus i aguantant l'esquerra en algun lloc no massa bo. Es pilla algun canto raonable però queda una apretada per xapar la següent, amb presa molt escassa. Un cop s'arriba a la franja només queda aguantar sobre canto suficientment bo. Inflat com he quedat a la d'abans, aquí també m'he hagut de penjar...

D'aquestes darreres vies no en tinc fotos perquè el mòbil xino ha tornat a fer de les seves...

Ha estat una matinal perfecte, amb un companyia d'excepció. A veure si aconsegueixo repetir :) Hem acabat fent una bona colla de metres ben exigents que m'han deixat baldadet. Havia dit alguna vegada que la pila es perd molt ràpid si no es treballa? Doncs si no, queda dit ara! Les vies són totes bones, excepte els primers llargs de la Violeta i la Tic-Tac que són asquerosets amb la sobamenta actual.

dissabte, 5 de novembre del 2016

Matinal moianenca


Les previsions per avui no eren massa -o gens- bones, així que ens hem deixat aconsellar pels homes del temps i no ens n'hem anat massa lluny. En Ramon s'ha endut la Bony perquè estirés les cames i nosaltres ens hem acostat al Revolt de l'Àliga, per variar.

Hem començat fent la Pep Tatoos (V+) que dóna una nova dimensió a la paraula "sobada" i a continuació la de la seva dreta, la Squamish (6a).

En Ramon a Pep Tatoos.

 En Ramon a Squamish.

Després jo tenia ganes de provar una via que es va obrir fa un temps a l'esquerra de la Stradivarius i de la que no en tinc dades. Serà la via xxx (6b?). La via comença per roca bastant dubtosa fins agafar un canto a la punta del desplom. D'aquí he pogut xapar però estirant-me un munt! La sortida d'aquí és rara i ho he resolt anant per la dreta. La segona es xapa bé però has de posar-te bé, amb poca cosa (o res) de mans i bons peus. Aquí la via es posa ben vertical i cal anar buscant. D'entrada no sembla que hi hagi res, però van sortint regletes i algun cantet que permeten anar pujant. Des de la darrera xapa s'endevina millor canto un xic cap a l'esquerra i fent un arc s'acaba d'arribar a la R. Al primer intent m'he penjat per mirar-me els passos perquè no eren pas evidents. Després li he fet un segon pegue i ha sortit però m'ha deixat infladet.

 En un dels meus pegues a la xxx.

I un dels del Ramon.

Per acabar, ens n'hem anat cap a l'Àliga, a fer la Matador (6a+)  que jo havia fet fa temps. Aleshores la vaig encadenar a vista, lluitant a mort. Avui no ha estat possible i m'he hagut de penjar a la darrera xapa! La veritat és que és una via guapa, però rarota i dura: comença amb cantos raonables, malgrat que ja desploma un xic. Després cal anar a buscar la fissura i aquí comencen les contorsions. Cal saber aprofitar la fissura, empotrant la mà i obrint peus en díedre. A l'alçada de la darrera xapa val la pena acabar d'obrir-se en X i obrir bé el peu dret. Jo no l'he obert i he quedat mal posat, el que ha obligat a penjar-me. Veig que en comptes d'anar endavant, vaig enrera... En fi! (Ara, mirant les ressenyes del gemi, veig que la graduen de 6b i no de 6a+ com marca al peu... Això quadra meś. )

Abans que la Matador s'emboliqui massa.

I després d'aquesta hem decidit que ja en teníem prou. Hem plegat trastos i tornant hem aprofitat per collir alguns rovellons ben xulos -anant ja havíem vist que hi hauria possibilitats, jeje.

dilluns, 31 d’octubre del 2016

Excelsior a la paret de Sant Jeroni


A la paret de Sant Jeroni no hi havia escalat mai fins ara fa unes setmanes i avui hi hem tornat. M'hi ha acompanyat l'Ernest a qui també li va semblar prou interessant l'altre dia com per tornar-hi i fer-ne una altra. L'objectiu d'avui ha estat la Excelsior.

Val a dir que el dia no prometia res de bo. Quan hem aparcat el cotxe hi havia una boira pixanera que ens feia témer que trobaríem la roca molla: la carretera ho estava i la vegetació regalimava... Però ens hem decidit a tirar amunt i l'hem encertat força! Arribats al coll del Migdia ja endevinem que trobarem la roca seca, però també hem vist que el dia no s'aixecaria massa i hem acabat d'enfilar a peu de via, on hem arribat amarats de suor: la combinació de pujada intensa i 100% d'humitat no admet altra solució!

La via comença amb un primer llarg exigent que ataca l'Ernest. Començament finet fins a la primera xapa i després un tram d'anar fent. La segona xapa costa de veure però hi és -a distància raonable! Es va fent prou bé fins que el terreny es redreça una mica i aleshores cal començar a negociar els passets: preses romes o que miren avall de mà i el mateix per als peus, però que es deixen anar pujant movent-se adequadament. Ens havien comentat que potser faltava un clau, però ho hem trobat tot a lloc. Al final de la fissureta la via es decanta a la dreta, cap a la placa i aviat hi ha la R1. Un llarg de finura però que s'ha deixat fer prou bé!

L'Ernest, al primer llarg.

 Jo mateix, arribant a la R1 ben tapadet...
El segon llarg comença en diagonal marcada cap a la dreta, a cercar un muret vertical. Per abastar-lo hi ha un trosset de roca dubtosa i hi ha un pas de decisió fins aconseguir agafar una bona i gran pedra fosca característica a la que he arribat un xic per l'esquerra. Hi ha uns passos verticals i de tibar-li i després es tranquil·litza força. Per acabar d'arribar a la reunió hi ha algun parabolt que permet anar suficientment tranquil.

A buscar l'esperó de la dreta. Roca dubtosa abans de tibar-li.


La tercera tirada surt cap a la dreta, a buscar un forat que es voreja per la dreta. Hi ha algun pas de mirar-s'ho per superar-lo i després cal tornar cap a l'esquerra, fent una ziga-zaga que passarà factura amb el fregament. Un cop a l'esquerra torna a haver-hi una zona més vertical i delicada, però es fa prou bé sense sorpreses.

La boira ha estat la nostra companya durant el dia.

La darrera tirada em feia respecte per la distància entre assegurances. Es surt de la reunió un xic cap a l'esquerra a buscar el fil d'una aresta incipient on el terreny es redreça. Al principi hi ha molt bon canto i només escasseja cap al final, on cal algun moviment delicat. Després es va amb tendència cap a la dreta i van apareixent algunes xapes però també algunes preses força dubtoses. En un lloc pensava que ja només quedaria el pont de roca que marca la ressenya de l'Escalatroncs, però encara ha aparegut un parabolt més, cosa que s'agraeix. El pont de roca està en una fissura horitzontal que es troba un parell de metres per sobre de la xapa. Portava els tricams per si de cas, però he optat per llaçar el pont, que no és cap meravella, però serveix. A partir d'aquí el terreny és prou senzill per no haver de patir massa.

A la darrera tirada.

A la R4 fa airet i ens posem mans a l'obra per preparar el ràpel, no sense abans fer una selfie...

Per variar, una fotocim, que es vegi que també sabem fer selfies!

... i avall que fa baixada!

Una bella vista de l'ambient de la via. Dos
ràpels ens deixen a peu de via.


El resum seria: una via molt bona, amb roca bona excepte en algun lloc puntual. Correctament assegurada i ràpida de fer. El llarg més difícil és el primer, on cal finura, però no apreta excessivament. Les altres tirades són disfrutones. Diria que hem trobat algun parabolt més del que marca la ressenya que portàvem. Via recomanable!