dimarts, 19 de juliol de 2016

Revolt de Tarda


Aquesta tarda ens n'hem anat al Revolt de l'Àliga amb en Ramon, a buscar una mica de fresca. A més, tots dos hi tenim feina pendent... feina que no s'acaba mai, de fet!

Hem començat per la Tsnumis (V), que es deixa fer prou bé. Només cal saber aprofitar bé la tècnica de díedre per no haver de tibar més del que marca el grau.

 A Tsnumis.

A continuació, aprofitant que la reunió està a tocar, ens hem posat a El Filet del Tanga (6a). Aquesta ja l'havia fet fa molt de temps i no em va sortir fins al segon intent. Avui, com que estava marcada (perquè, de fet, tornava a anar a-vista), sí que ha sortit, però apretant molt!

 Al Filet del Tanga.

A continuació ens n'hem anat a la que s'hauria d'anomenar Os del Ramon, però que es van batejar com a Gos Malparit (6a). Li he muntat, complicant-me la vida, però bé. Malauradament, també se li ha atravessat un pas on fa cosa deixar-se per xapar... Torna a quedar pendent, doncs!

 En Ramon a la  Gos Malparit que se li atravessa...

D'aquí hem passat a la Badavadocs (6b) on jo li havia fet un intent fa alguns mesos. Avui ha sortit a la primera. Dóna confiança saber que algun dels cantos que es veuen bons, realment són bons -la confiança que va faltar l'altra vegada. Tot i així he hagut de recuperar-me una bona estona quan he sortit del desplom i tocava encarar la part vertical. El Ramon li ha fet un intent en top i s'ha fos vilment. 

 El meu projecte del dia, Badavadocs, al sac!

Finalment, ens hem posat a un V del que no recordo el nom i que m'ha fet mandra buscar. En principi havia de servir per refredar-nos. En Ramon s'hi ha posat primer i ha hagut de suar de valent, anant aquí i allà per buscar el terreny més amable. És una via fina, fina, que tampoc no regalen!

La darrera suposadament havia de ser un relax...

Hem estat els primers d'arribar a la tarda i els darrers de marxar. Bon senyal!

dimarts, 12 de juliol de 2016

Gruyere


El Gruyere no és un formatge que m'agradi massa... En canvi, el sector on hem anat amb en Ramon i en Santi aka Lolo, és ben interessant! Interessant vol dir això, que té interès, no pas que jo hi tingui gaire feina abastable. Però anem a pams!

El sectoret té una aproximació gens menyspreable però, a diferència d'altres llocs, això no garanteix la solitud... A canvi, al cap d'una estona hem estat fresquets i fins i tot massa: de fet, hi havia torns per posar-se coses de màniga llarga! Ja ho diuen que és una zona fresca, ja. A més avui hi ha ajudat l'entrada d'aire fresc que sembla que anunciaven...

Total, que hem arribat al sector amb poques possibilitats de fer alguna cosa pels nostres propis mitjans. Hem començat per l'únic quinto que hi ha, la Pa i Trago (V+).

A Pa i Trago, la única que he encadenat avui...

Després, en Santi ens ha muntat la Parèntesi (6c), sense res més per escalfar. Total, que decideixo posar-m'hi en top-rope i axí ha sortit a la primera! Algun pas plaquero, dels de ai-ai-ai al mig, després d'una zona amb forats que acaba en una placa un xic tombada però sense res. Després cal anar un xic a la dreta i mantenir-s'hi fins que no hi ha més remei: obrir-se en díedre i anar a buscar els forats que apareixen cap a l'esquerra. Són bons, però no pas per tirar coets i desploma de pebrots. Total, que anant de forat en forat aguantant encara que no fossin maravellosos m'he plantat a la reunió. Ara, encadenar-la de baix seria una altra història...

A Parèntesi, que ha sortit a la primera gràcies a la info
cantada pel Santi -però en top-rope.

Després ens ha montat la Ganyon (6b+) i hem fet el mateix sistema: top-rope. Aquí m'he liat a la sortida de les dificultats i, en comptes d'anar per la dreta he volgut anar tot recte... i m'he hagut de penjar! A l'entrada, però, et jugues una bona galeta: xapar la segona té un polvo que deu n'hi do. Quan es xapa es pilla canto bo i cal anar de pressa a pujar peus... i, més amunt, mantenir-se a la dreta! Excepte l'entrada, que fa pànic, hi veig possibilitats.

 A Ganyon. Avui aprofito per sortir a les fotos :)

A continuació el Santi s'ha posat a Raons de Pes i ha caigut quan ja sortia de les dificultats. Es veu una via guapa, guapa. No ens hi hem posat perquè la veig fora de les meves possibilitats. De fet, a aquestes alçades ja no m'atreveixo a fer res més de primer, perquè vaig ben embotifarrat. Així que, per acabar el dia, encara li fem un top a la segona més senzilla, que ara ha quedat lliure, Punt Vermell (6a). Dir que està sobada com un marbre seria quedar-se curt...

En Santi, lluitant la Raons de Pes.

I després d'aquestes vies i de veure com altres cordades anaven fent les seves -tot i ser un dia a la tarda el lloc estava concorregut... no vull ni imaginar-me el que passa un cap de setmana- hem decidit que la feina ja estava feta i hem enfilat el camí de tornada. El sector es pot merèixer alguna visita més, però caldrà portar un Lolo que ens les prepari...

dimecres, 6 de juliol de 2016

Grau dels Matxos


Aquesta tarda amb l'Ernest ens n'hem anat al Grau dels Matxos. A diferència de les altres vegades, hem anat per l'eix fins a Vic i hem arribat a la zona per baix. La pista és polsosa, però la resta és més còmode i un xic més ràpid... Queda apuntat!

Escric això bastants dies més tard, per tant la memòria ballarà força. Crec que hem començat fent la Dune (6a). La veritat és que la roca m'ha fet venir memòries de la saga...

A Dune, l'imperi de la sorra.

Després ens hem ficat a I Love NY (6b). Recordo que el pas dur és per entrar a la reunió, que queda molt a la dreta. Aquí cal enfilar-se més o menys recte fins agafar el canto invertit al sostre i anar-se movent cap a la dreta amb carinyo. La resta, ben guapa!

 A I Love NY. Tot normal, menys l'entrada a la R...

L'Ernest ha fet un intent a un 6c+ i jo m'he posat a la Zaga (6b). Entrada interessant i roma, una secció intermitja d'anar fent i uns passos amb més tensió quan el mur torna a redreçar-se. Ha sortit, però he estat una bona estona mirant-m'ho al mur final!

 L'Ernest provant una vieta. En el meu torn he fet la Zaga.

Després hem anat a El Senglar Estimbat (6b). Com a moltes vies, els graus ballen una mica... La via és ben curiosa. El principi és vertical i plaquero, amb algun pas on s'ha de tibar i allargar-se. Després s'aprofita la fissura i un xic més amunt s'aprofita més encara per superar el sostre que ens barra el pas. Quan s'ha superat el pas la via canvia i hi ha un tram senzill fins un darrer pas bloquero i dur on una caiguda significa trencar-se alguna cosa: l'assegurador no et veu, portes una vintena de metres i el pas difícil és per xapar la reunió. En fi, que jo hagués acabat la via uns 8 metres abans i hagués quedat rodona, no pas com ara. Ha sortit, però tirant-me a la cadena!

 Al tram bo del Senglar Estimbat. Més amunt, s'estimben escaladors...

Després ens hem posat a la MAT 2000 (6c). Després de veure l'Ernest m'hi poso des de sota també. Començament per l'esquerra de les xapes i cal flanquejar cap a la dreta des de ben amunt, com a mínim així ens ha anat molt bé. Després un tram tranquil i un alejillo important. Arribar-hi té el seu què, i cal posar-se bé per agafar un invertit ronyoset... Després s'han d'anar pujant peus, però quedes pilladet de mans: la fissura s'aprofita fins a un punt, però després... Total que aquí m'he penjat. Després de mirar-ho sí que ha sortit, però ho he trobat durillo, durillo!

A MAT 2000.

Després ens n'hem anat més a l'esquerra. L'Ernest em recomanava la Rodarocs (6b) després que ell fes la Regalim (6b+/c) però quan ha sigut el moment encara estava ocupada. Total, que li he fet un top-rope a la Regalim... i sort que ha estat en top-rope! Al desplom m'he fos i he pillat bastant: he baixat uns quants metres i he quedat separat de la paret, de forma que he hagut de tornar-hi refotudament fos! He acabat fent els passos, però petadíssim...

D'aquí ja ens n'hem anat, que hem col·leccionat unes quantes vies. Com sempre, algunes hauran d'esperar una nova visita...

dissabte, 25 de juny de 2016

Vilmanbar i Sac de Paciència a la Pastereta


Avui amb en Ramon ens n'hem anat a cercar l'ombra matinal de la cara oest de la Pastereta. L'objectiu, fer la Vilmanbar i, si hi ha temps i ganes, la Sac de Paciència.

Després de fer una bona suadeta amb l'aproximació, comencem el festival amb el primer llarg de la Vilmanbar (6a). Uns primers passos tranquils i ben aviat estem ballant una dansa d'equilibris per anar cercant el millor camí per no complicar-se massa. De tota manera, tots dos hem trobat que aquí s'ha d'anar amb compte. Potser és que agafa en fred... La reunió és en un lloc poc agraciat, amb equipament poc agraciat (xapes i anelles casolanes), però l'hem fet on tocava.

Jo mateix iniciant l'activitat al L1 de la Vilmanbar.

El segon llarg (V+) comença enfilant-se una mica per la fissura, en terreny no massa bo, i aviat es passa a la placa de la dreta. Aquí la roca ja és excepcional i ens acompanyarà així la resta de llarg. Els passos més difícils són al principi. Després la dificultat va baixant progressivament.

El Ramon s'atreveix amb el tercer llarg, que comença vertical i interessant (V+). Després, la dificultat va minvant progressivament, a mida que la paret també va perdent verticalitat. La reunió és comuna amb la Funció Clorofílica, en una anella que després farem servir per rapelar.

Arribant a la R3. Bones vistes!

Per fer la quarta tirada ens movem uns metres a l'esquerra, a cercar la fissura de la part esquerra de la mena de gran llastra que dibuixa la paret. Trobem un parabolt a un metre de terra per tenir quelcom entre els membres de la cordada si  la roca, dubtosa, jugués una mala passada. Cal enfilar-se una colla de metres per un terreny un cal anar amb compte per xapar el següent parabolt. Després la roca es torna més vertical i de millor qualitat i ens reserva alguns moviments ben agradables, en tendència a l'esquerra.

Al darrer llarg de Vilmanbar, ja sobre bona roca.

Des d'aquí m'he despenjat en plan esportiu i he animat en Ramon a fer-lo de primer. Sense ser una meravella de tirada, té els dos terços finals ben agradables!

 En Ramon fent també el mateix llarg.

Des de la feixa final hem anat a la nostra R3, hem rapelat fins la nostra R2 i d'aquí fins al terra. Tenim temps i ganes i ara és el torn de la Sac de Paciència i em deixo el joc d'aliens, tricams i un friend a mà perquè al primer llarg (6a) es veu alguna excursió llarga...

El començament de la via és ben agraït: bústies bones i moviments estètics permeten anar guanyant metres fins que s'acaben les xapes. D'aquí es surt també amb bons forats per la dreta. Uns metres més amunt he posat un alien vermell, però potser hagués posat millor encara un friend més gran (potser fins i tot el camalot groc) que el que duia en un forat millor. Aviat baixa la dificultat i es fan uns metres a pèl fins la següent xapa. Aviat hi ha uns moviments estranys per resseguir la fissura per l'esquerra. A la dreta de la vegetació hi ha un clau que costa de xapar per allunyat. Més amunt n'hi ha un altre i també cal arribar-hi amb una certa tensió... Més amunt d'una savina, la R1. Curiosament amb 3 parabolts en vertical...

Al primer llarg de Sac de Paciència.

El segon llarg (6a) comença amb una excursió llarga sobre terreny no massa exigent, en direcció a una planxa amb una fissura cega. Des de la reunió ja s'intueix una bústia on he posat un bon friend que protegeix uns passos delicats, ja verticals i sobre roca no excel·lent. Just a la fissura horitzontal que ratlla la paret hi ha un clau que he xapat amb un mosquetó primet i extenent una cinta. De seguida s'arriba a un parabolt i comença el desplomet. Al principi hi ha xapes però torna a haver-hi una bona excursioneta, amb algun moviment delicat per xapar. Després el terreny perd verticalitat al mateix temps que les preses perden tamany i és qüestió d'anar navegant, fent servir els peus. La resta de llarg és guapíssim. La R2 queda a l'esquerra en un llavi horitzontal.

Des d'aquí hem rapelat a peu de via i hem donat la jornada per acabada. Dues vies molt bones per una matinal! Ens ha tocat el sol a mitja primera tirada de la Sac... però l'airet que passava ho feia suportable -a la paret: quan hem baixat a terra no en passava! Les dues vies són molt bones i de dificultat similar, però a la segona cal anar bé de coco.

dijous, 16 de juny de 2016

Els Graus de tarda


Avui hem ant als Graus amb en Pep. També hem quedat amb el Xevi que s'afegirà quan pugui. Hem dirigit les nostres passes cap a l'agulla dels marges i, com que feia un ventet ben agradable, hem decidit començar per la part soleia. Aquí hem fet en un plis plas la Un Vent Buit (V+) i la Duéndelos (V+). Ha començat en Pep per la primera i després l'he fet jo i baixant he empalmat directament amb la segona perquè si no es fan massa curtes! Són ben guapes, llàstima que no facin el doble de metres, però la roca de l'agulla a la part de dalt no dóna per més alegries!

En Pep a Duéndelos.

Després ens n'hem anat a la banda est, on el dia passat uns nois estaven fent la Bronko (V+). L'hem fet tots dos i jo he aprofitat per provar uns gats de La Sportiva: sempre he portat Five Ten i ara toca pensar en comprar-ne de nous i tot el que sigui poder provar sobre el terreny és perfecte. Tenen un tacte diferent, però he anat prou bé.

 En Pep a Bronko.

Baixant posem cintes a la El Sambullu (6b+) i ens hi hem posat. En Pep ja l'havia fet i s'hi ha posat en top rope per mirar-se els passos. Després li he fet un pegue i ha sortit! L'inici va per la placa de l'esquerra, una mica tombada. Després cal entrar a la vertical (o més) i val la pena mantenir-se un xic per l'esquerra. Uns passos delicats roms permeten anar de franja a franja per acabar pillant un bolo-regleta marronós que permet estirar-se fins una bústia salvadora a la dreta. Canvi de mans i estirada llarga fins una pedra gris que baixa en diagonal i aviat estem a la R. M'ha sortit sense massa estrès. On m'ha costat més és el canvi de mans a la bústia bona perquè m'he entestat a trobar una alternativa diferent. A més, com que les xapes estan properes, he xapat malament i he hagut de desxapar la penúltima in extremis... A banda d'això, tot rodat! 

Mentre estem aquí arriba en Xevi i li fa un top-rope per escalfar (i més). Fa temps que no tiba massa i té ganes de tornar-hi. Un bon escalfament!

 En Xevi li fa un tast en top-rope a la El Sambullu.

Després hem passat a la Roca del Sioux, on hem fet primer la Maleïda Alèrgia (V+). Via guapa amb passos ben bonics, amb un inici força sobadet que es pot fer un xic per l'esquerra amb roca més franca.

A la Maleïda Alèrgia.

Baixant posem cintes a la Soldado Azul (6a+). Inici finet i un pas llarg per superar la part que desploma lleugerament. L'havia fet en top ràpid com a darrera via del dia fa molt de temps. Queda tatxada!

En Xevi a Soldado Azul.

A continuació hem fet la Poma Poma (6a+). La primera xapa és força amunt però s'hi arriba prou bé venint de l'esquerra. Per superar el tram desplomadet cal anar decidit. Xapada la segona, una llastreta de dretes ajuda a buscar una seqüència de bustietes raonables. Després cal fer algun pas llarg per acabar agafant una bustiassa boníssima de dretes des d'on es passa a la franja i d'aquí al terreny més amable que porta a la R. Bona! Mentre faig aquesta en Xevi ens abandona: ja ha fet la feina del dia!

 En Pep, tibant a la Poma Poma.

Per acabar el dia, encara ens posem a la de la seva dreta, la Tsunami Sobre Bono (V+). Aquesta no l'havia feta i és ben guapa també. Un inici curioset, on cal anar movent-se per arribar a la panxeta. Es supera bé amb bons cantos i poc a poc el terreny es suavitza fins a la mateixa R que abans, en diagonal a l'esquerra.

Amb 8 vietes fetes decidim que hem fet prou bona feina! Mentre hem estat aquí, uns nois de Gales han vingut a fer el seu bateig Montserratí. D'entrada no es fiaven dels còdols: d'allà on venen qualsevol cosa que sobresurt de la paret s'arrenca quan la tibes! Tenen una setmana per adaptar-se i gaudir del nostre conglomerat...

diumenge, 12 de juny de 2016

El pla B


Avui teníem intenció d'atacar un projecte que amb l'Ernest havíem anat posposant i que també engrescava al Ramon. La previsió de temps era bona, però a la nit he sentit que plovia... Sortint de Manresa feia un xàfec intens (el radar marcava una taca vermella) i quan hem arribat al vessant sud de Montserrat hem estat rumiant què fer. Un darrer ruixadet mentre els tres estàvem debatent si aguantaria o no ens ha fet acabar de decidir: assegurem el tret fent esportiva prop del cotxe!

Així que ens n'hem anat a The Mama's and the Papa's que ells dos encara no coneixen. Hem començat fet una de les vies que pugen fins dalt, la #5 (V+). Una via llarga i prou maca, llàstima dels trams fàcils que li treuen continuïtat. Els passos dels ressalts superiors són concentrats i cal mirar-s'ho!

A la primera del dia gris.

A continuació, hem fet la #8, Peix de Roca (V+) i l'hem allargat fins dalt per la línia de xapes de la dreta. Segurament és millor opció que entrar per la #7 que és la que "oficialment" porta fins dalt. També molt bona, probablement millor que l'altre.

L'Ernest, a Peix de Roca.

Baixant hem aprofitat per posar cintes a la #9, Iaia iaia (6b). Jo l'havia feta fa temps (mirant-ho al blog, 4 anys!), però no en recordava res. Així que m'hi poso ben concentrat perquè al desplom s'hi endevina tomàquet. Jo ho he encarat així: dues preses laterals tibades cap a la dreta permeten pillar una bustieta per l'esquerra i després se'n troba una d'horitzontal per la dreta. D'aquí a buscar unes forats grandots des d'on es xapa relativament bé. Finalment, pujar peus i una remadeta a buscar una bústia roma d'esquerres un xic a la dreta. Després aguantar-se com sigui fins moure peus a una bona pedra a l'esquerra. Els companys ho han fet diferent: des de la pedra gris lateral d'on parteixo jo, remada llarga fins pillar un bolo-forat bo de dreta. Pillar bustieta d'esquerra i anar als forats grandots d'abans. Crec que és com ho vaig fer l'altre vagada!

Per arribar  a la R torna a haver-hi un passet. Jo l'he fet per l'esquerra i surt raonablement bé.

L'Ernest estudiant el crux de la Iaia iaia.

Després ens hem posat a la #11, la Neurona (6a+) que jo no havia fet encara. Aquí he quedat pillat a la segona amb els peus massa amunt i m'he hagut de penjar. Després ha sortit sense dificultats! La primera xapa queda força amunt i s'ha d'anar amb compte. Després hi ha bustietes suficients fins pillar una pedra-bec bona d'esquerra per xapar la segona. Mirant bé hi ha una pedra de dreta que es tiba lateral cap a la dreta que permet pujar peus i allargar-se fins una pedra-forat impressionant i on s'acaben les dificultats. Per donar-li més picant, hem empalmat amb la Iaia Iaia. Aquesta vegada l'he fet de la segona forma. Potser és més còmode, però també s'ha de tibar. Segurament els metres fets també passen factura. Amb l'empalme queda una altra bona via i llarga!

En Ramon a la Neurona+Iaia.

Per acabar ens hem posat a la Nyam-nyam (6b+). Aquí he preferit veure com se'n sortia l'Ernest primer, per assegurar el tret. Realment és una seqüencia prou evident: de la bústia gran (que és bona!) a una bustieta suficient per la dreta, pedra negra amb esquerra i pedra sobre la tercera xapa (i bústia bona per l'esquerra, amagadota per xapar amb comoditat). Al ressalt de dalt torna a haver-hi un pas un xic aleatori: dels d'agafar-te on sigui per aguantar una mica. Però també ha sortit i sense massa dificultats!

El Ramon, lluitant els primers metres de Nyam-nyam.

Fent números, hem acabat fent una bona colla de metres. Finalment el dia ha aguantat, cosa que fa una certa ràbia, però quan ens hem decidit hi havia dubtes raonables...

dijous, 9 de juny de 2016

Tarda als Graus


Avui hem anat a buscar l'ombra de tarda als Graus. Primer hem anat a la Placa de la Poma, a gaudir de les bones vies que hi ha. Hem començat fent la Pinxos no Morunos (V+). Una via molt bona de placa amb un pas interessant per superar el bombo final. Bon canto, però cal tibar una mica. Molt bona per escalfar. En Ramon la gaudeix de segon perquè avui no està prou fanàtic...

 Encetant l'activitat a la Pinxos no Morunos.

Després hem fet la de la seva esquerra, el Gamarús Alegre (6a). Dira que té la mateixa dificultat que l'anterior: potser la placa de baix té algun pas més de finura, però el desplomet de dalt és fins i tot més senzill. Un altre 10 de via. 

El Ramon a la Gamarús Alegre.


D'aquí ens n'hem anat al següent rocam, paral·lel a aquest, a la dreta de l'agulla del cinquantenari, amb el seu forat característic. Aquí hem atacat la placa per la banda de la dreta, fent la via #29 de la guia (6a). Aquí s'ha de tibar de presa petita amb ganes i et jugues alguna galeta amb els alejillos. La roca és bona, però fa temps que la penya s'hi enfila i la soba...

Tibant a la #29. Val la pena mirar bé per la dreta, cosa que jo no he fet...

Després hem anat fent cap a l'esquerra. Hem fet la #28 amb cintes posades baixant de l'anterior, cosa especialment interessant per la segona xapa que està a can pixa i comporta una caiguda a terra sense dubte. No sé en què estarien pensant (o no) els equipadors... Malgrat aixó, la via és molt guapa, amb forats xulos i moviments tirant a atlètics i molt estètics.

Apretant a la #28.


Hem seguit més a l'esquerra, fen la #27, la Aitor (6a+). Aquí s'ha de tibar bastant al crux de la via. Podria ser que hagués petat alguna cosa perquè es veu una zona de color diferent... En tot cas, l'hem trobat durilla. Més amunt segueix una tònica similar a la #26. Molt bona també.

A la Aitor.

Per acabar, hem fet la #26 (6a). Sembla que hagi de ser més difícil perquè l'inici sembla més bombat, però hi ha canto suficient. Tot i així, cal tibar-li. Després el terreny es tranquil·litza una mica i segueix la tònica de les dues anteriors: cantets i forats molt bons i moviments guapos.

Al bombillo d'entrada de la #26.

Les de l'esquerra són més difícils i les xapes no estan properes, com a les que hem fet aquí: cal fotre-li una mica de morro arreu. Per tant, queden descartades tant avui -que ja és tard- com per al futur. Amb sis vies fetes ens n'anem a casa ben contents. Hem fet una bona colla de metres de vies prou guapes. A més, escalant hem estat fresquets -l'aproximació és una altra història, però com que és curta... D'entrada no recordava haver estat al segon sectoret i pensava que tatxaria alguna via nova. Però quan hi hem arribat ja he recordat que hi havíem estat amb en Pep. Ara que, fa prou temps com perquè les vies fossin noves :)