dissabte, 22 d’abril de 2017

Peter Pan Club a la Pelada


Aquest matí se m'ha girat feina i amb en Ramon hem optat per fer una sortida de tarda. La idea era anar a fer una vieta amb algun llarg d'artificial perquè el company no ha tastat mai aquesta tècnica i, segons on, és convenient dominar-la per avançar amb eficàcia. Recordava que a la guia d'agulles n'hi havia algunes i hem acabat escollint la Peter Pan a una de les agulles emblemàtiques de Montserrat: segurament és la que més havia servit d'iniciació en això de l'escalada.

En principi tot estava calculat per estar-hi còmodament: sol de tarda que compensaria les temperatures més baixes d'aquests dies. I tot ha anat segons el previst, llevat del vent, que ens ha emprenyat una mica. Però anem a pams!

Des de can Massana, l'aproximació consisteix en anar direcció al coll de les portelles i passar un xic de llarg respecte el nostre objectiu. Aleshores cal fer el senglar entre la vegetació, cercant un corriolet incipient que, poc a poc, ens porta a peu de paret. Cal preveure paciència per recular de tant en tant a cercar el millor pas.

El primer llarg segueix una fissura que no té massa bona pinta. Es veu un clau i un parabolt uns metres més amunt. Tot i que no es veu res més, el llarg està equipat i no cal posar res més tot i que es podria posar un parell de friends si el volgués cosir. Fins al pitó és una passejada on només (i no és poc) s'ha de prestar atenció a la roca. El parabolt queda força amunt i aquí hi ha alguns passets delicats. Tot i que les ressenyes marquen A1 o 6b es fa raonablement bé en lliure sense haver d'apretar excessivament. Després del parabolt anem trobant algun pitó i altres xapes, el que permet anar força tranquil. Trobem un pas més intens precisament on les assegurances allunyen (friend possible), però amb decisió s'arriba bé a preses suficientment bones com per relaxar-se una mica. Fins la reunió queden alguns metres més, força més tranquils.




Primer llarg. Equipat, amb roca a controlar.


En Ramon al primer llarg vist des de la R1.

El segon llarg enganya perquè sembla una rampa i no ho és fins passada la segona xapa: al principi és bastant finet! L'ha fet el Ramon amb solvència però també amb algun dubte per trobar exactament la millor línia perquè les xapes costen de veure. La reunió és a sota un arbre, en la línia d'una ampla taca blanca. (En una bauma a la dreta es veuen dues anelles que corresponen a la GAM-Bages)

El segon llarg va amb una marcada tendència a la dreta.

La tercera tirada és Ae de parabolts de principi a fi. Així que només cal anar fent, procurant cansar-se de braços el mínim possible. Això vol dir combinar fifi i daisy i elevar-se prou sobre els estreps perquè hi ha alguns passos llarguets. L'objectiu era que el Ramon practiqués aquests moviments i que jo els recordés, perquè feia més de molt de temps (6 anys i 8 anys) que no feia anar els estreps de forma seguida. Però el Ramon ha acabat escaquejant-se i fent un munt de passos en A0 aprofitant les cintes llargues que he anat deixant. De passada, hem recordat que convé portar genolleres. A la R3 hi bufava un ventet intens i, tot i que l'aire no era excessivament fred, he acabat ben encongit. Un llarg guapo, vertical i amb algun passet lleugerament desplomat.

Començant l'artificial.

A la R3 hi ha un cert ambient de paret.

La quarta tirada comença vertical en Ae també però després d'unes poques xapes, la roca perd verticalitat i convida a sortir en lliure. Es tracta de moviments delicats, amb la roca típica de la cara nord i on sempre hi ha el dubte de si s'arrencarà alguna cosa. Abans de xapar el darrer bolt es podria posar un pont de pedra i un friend xic, si el volgués. La superació del darrer ressalt també demana una mica de decisió perquè és bén vertical. Faig la reunió a la instal·lació de ràpel i he d'amagar-me com puc perquè el vent aquí és molt més intens encara.

La R3 vista des del cuart llarg.

Baptisme aconseguit!

Jo mateix en mode aerodiàmic.

El ràpel és curt, potser 20 metres. Recollim les cordes i anem ràpidament avall fins trobar un punt on el vent no ens molesti. Aquí ordenem tot el material i enfilem el camí de tornada, pel coll de les portelles fins al cotxe. 

 Un ràpel curt ens porta a terra.

Hem tardat 3 hores a fer la via i ens ha sobrat una bona estona de llum. Per tant, és perfectament factible per una tarda. Pel que fa a material, portava un joc d'àliens però no he posat res. I l'artifo l'hem fet amb un sol estrep. La via és molt lògica i segueix una línia prou bona. La roca és delicada al primer llarg i al tercer i quart és la típica de cara nord. En Ramon ha arrencat algun bolo, amb la qual cosa està tot dit. Els frikis potser poden intentar provar els artifos en lliure. És possible que, si no tot, surti una part. El primer llarg és perfectament assequible en lliure per als mortals.

La Pelada i el recorregut de la via.

En resum, una via recomanable!

dilluns, 10 d’abril de 2017

Nino Nino i El Forat de la Pera a Lo Peladet de Rubies


Fa uns dies l'Ernest em va proposar d'anar a Rubies a fer un parell de vies i avui ens n'hi hem anat. Arribar al poble de Rubies és un procés llarg perquè la pista no està en massa bon estat anant amb turismes, però no té massa pèrdua: Sortint de Vilanova de Meià agafem el trencall que porta a la Roca Alta i només és qüestió d'anar tirant amb paciència i habilitat per esquivar els entrebancs.

Arribem al poble abandonat i contemplo el paisatge. L'Ernest ja ha fet una bona colla de vies per aquí (de fet, n'hi manquen poques), però per mi és la primera visita i em situo. A la paret encara hi toca l'ombra i també podrem fer l'aproximació fresquets. Quan pensàvem que estaríem sols, mentre ens anem preparant arriba un altre cotxe amb uns coneguts que se'n van a treballar a la seva nova via, però no ha aparegut ningú més.

Nino Nino

Decidim que començarem per la Nino Nino i anem localitzar el peu de via, cosa que fem amb èxit. Ens ho fem a sorts i em toca començar a mi. La via comença enfilant-se per una placa un xic arrampada a buscar un clau visible. Abans poso un tascó per si un cas. El llarg es va fent bé i sorteja el sostret un xic per la dreta en un pas de roca més compacte. Més amunt una xapa protegeix un passet de decisió (d'apretar-li força), fins agafar un bon canto. Més amunt tenim un díedre d'anar fent que es deixa protegir bé i cap al final cal anar a buscar una xapa que queda inexplicablement a la dreta en mig d'una placa on torna a haver-hi una apretada en adherència.

 Xapant el ressaltillo del primer llarg.

El segon llarg comença a buscar un clau un xic a l'esquerra. Després una xapa a sota d'un sostret i una altra un pèl a la dreta que té restes d'abandonament. Explicable, perquè la següent xapa queda a uns cinc o sis metres i no hi regalen res. Una de les ressenyes sembla que indica que cal anar una mica a l'esquerra. L'Ernest tira més o menys recte i poc a poc va guanyant metres fins aconseguir xapar. A partir d'aquí la dificultat potser baixa una mica però no pas l'alegria entre xapes, que obliga a exercitar el coco. La R2 queda a sota del sostre.

 A partir d'aquí comença l'Ernest comença l'excursió...

La tercera tirada comença amb un flanqueig espectacular cap a la dreta. Es troba una xapa a sota el sostre i una altra un xic per sobre amb una baga que ajuda a xaparla. Una més -per aquí hi ha el tram difícil del llarg- i després cal buscar-se la vida: em sembla que podré posar un camalot del 0.75 però quan estaria còmode ja puc tirar un tros més fins una savina que porta una baga incoporada. Uns passos més i s'arriba a sota un desplom on una xapa protegeix una apretada atlètica. Hi ha ganda, però s'han de pujar els peus sobre el desplom amb decisió. Una baga que penja d'un clau permet fer la sortida amb tranquil·litat. En comparació amb l'anterior, aquest llarg està prou ben equipat. Pel que fa a la dificultat, és més vertical, però no pas més difícil que els anteriors -pel meu gust, al menys.

 Al flanqueig del tercer llarg. Un moviment més en lateral i, després, amunt!

La quarta ja és més suau. Comença anant a buscar un clau visible ben amunt, seguit d'una xapa. Després la via va a passar per l'esquerra i per sobre d'una savina i supera un ressaltillo per un diedret visible des de la reunió. Trobem algun passet al voltant de la primera xapa i un altre per sobre de la savina. Després és qüestió d'anar fent.

 La quarta tirada, en lleugera tendència a la dreta.

La darrera comença anant a buscar un sostret fissurat on un camalot groc queda a caldo. Després és qüestió d'anar gaudint, una mica a la dreta, on trobarem alguna assegurança més i es pot posar alguna altra cosa també. A dalt no hi ha reunió i improviso alguna cosa en un bon bec de roca i un alien de fortuna.

 Superant el sostret de la darrera tirada. Més espectacular que difícil.

Fem la fotocim de rigor, que contrastarà amb la que farem unes hores més tard i per això la penjo aquí. Mentrestant se'ns acosten unes cabres que deuen tenir gana perquè se'ns acosten i fins i tot em llepen la mà, però no tenim res per elles!

 La primera fotocim...

Les cabres (i jo).S'han acostat fins a llepar la mà.

Baixem a peu de paret i entremig fem un mos per recuperar forces i tornar a omplir les ampolles d'aigua perquè ara té pinta de que el sol apretarà sense pietat. 

El Forat de la Pera

D'aquesta via només en portem una fotografia amb el recorregut aproximat, sense ni tan sols les reunions. Després d'algun moment de dubtes localitzem el peu de via i l'Ernest es posa mans a l'obra mentre jo l'asseguro buscant mitja ombra de mig matoll: fa una calor espantosa. Per sort, un xic més amunt ens tocarà l'aire i la cosa serà més suportable.

El primer llarg comença anant a buscar una savina que es llaça bé i més amunt es pot posar un tascó abans d'anar a la cerca de la primera xapa, indret on hi ha una apretadeta coincidint amb el canvi de direcció, ara un xic cap a l'esquerra. Després ve un terreny més suau i torna a haver-hi un passet en un tram de roca mes compacte. S'aprofita una mica el fil d'una aresta que voreja una fissura incipient i aviat s'arriba a un parabolt i pitó on deduïm que hi ha la R1.

Surto de la reunió a buscar la xapa que hi ha a sobre el sostret. Hi ha una excursioneta però es fa prou bé com per no haver-hi de posar res més. Superat el sostret ve una placa compacte, amb les franges horitzontals característiques. En algun punt la següent xapa queda molt lluny i toca decidir-se: apretar o aturar-se entremig a posar algun friend. Acabo fent la primera opció: uns passos delicats i aviat es troben bones franges que permeten acabar d'arribar a la xapa sota pressió psicològica intensa. Més amunt trobem un pas bloquero d'adherència i presa ínfima que em (i ens) costa una mica de llegir. Després d'uns metre més, s'acaben les dificultats i les xapes. Ara cal anar pujant una dotzena de metres per terreny més amable però un xic trencat on es pot posar alguna cosa. Un llarg boníssim, difícil i intens, dels que deixen bon gust de boca -una vegada superats!

 L'espectacular placa del segon llarg.

El tercer llarg torna a ser d'una gran bellesa. Més vertical i amb més canto que l'anterior, amb assegurances variades però properes llevat d'algun punt on cal posar alguna cosa. Trobem algun passet més delicat a la vora d'un petit sostret on es va un xic a l'esquerra, però més senzill que a la tirada anterior. Entre que no portem ressenya i que, segurament, anem un xic despistats, no fem la reunió on toca, sinó que l'Ernest va tirant fins que li canto que queden cinc metres de corda i acaba fen la R3 al gran arbre al costat del que deu ser l'autèntic Forat de la Pera. Segons la ressenya de l'escalatroncs, la reunió queda un xic a la dreta, segurament on les xapes allarguen i l'Ernest ha posat algun tascó. Jo anava seguint la corda i tampoc no he vist res :)

 L'Ernest, encarant el guapíssim (i llarg) tercer llarg. Fem gairebé 60m fins l'arbre del forat.

 El Forat de la Pera (?).

Des d'on hem fet la reunió toca anar cap a l'esquerra a trobar un parell d'expansions que protegeixen el pas per posar-se damunt el desplomet. Més amunt, un parabolt al peu d'un diedret sembla indicar que la via va per allà, cosa que vol dir tirar a cegues per un desplomet suau sense que es vegi clara la continuació! Poso un friend a un bon bec al final del diedret i, liant-me la manta al cap, tiro amunt. Desploma, però hi va havent bon canto, sort! I uns metres més amunt es veu un pitó que confirma que no he errat l'itinerari, cosa que no tenia gens clara. El terreny convida a anar un xic a la dreta i uns metres més amunt hi ha una reunió que decideixo no fer. Tiro amunt, doncs, i trobo un parell d'assegurances, poso alguna cosa i, finalment, encara trobo una savina llaçada que torna a confirmar que estic en bon camí. Per variar, aquí sí que hi ha una reunió cimera digne i en poca estona som tots dos al cim en 4 llargs i contemplem les columnes d'aigua que estan caient a Terradets i que no sabem en quina direcció avançaran...

Cel amenaçador a la segona fotocim.

Haver-nos despistat amb la (manca de) ressenya ha tingut doncs la seva part positiva, perquè haurem guanyat uns minuts. També ens ha permès anar completament a vista, tant pel que fa a grau, com a material. L'Ernest va a treure el cap on els tres oberturistes encara estan treballant i els avisa de la negror que ells no veuen: a la paret hi continua fent un sol que enamora. Nosaltres tirem avall sense més conseqüències que unes poques gotes de pluja.

Feia temps que no feia dues vies en una sola jornada i això m'ha fet recordar aquelles èpoques en què les jornades d'escalada eren gairebé de sol a sol i arribaves ben baldat al lloc de dormir per tornar-hi l'endemà... 

L'indret m'ha agradat moltíssim i m'han quedat ganes de tornar-hi. L'Ernest ja les ha fet gairebé totes i, per tant, tocarà buscar un company que tingui a) ganes i b) un vehicle apte per arribar a aquest indret...

Pel que fa al material, nosaltres hem portat un joc de tascons, el parchís d'aliens, camalots 0.5, 0.75, 1 i 2. També portàvem un joc de tricams que no hem fet servir però que podrien haver substituït algun friend. Això, una dotzena llarga de cintes (algunes d'extensibles) i alguna baga savinera permet anar tranquil sabent que podràs posar el que vulguis on vulguis. Pel que fa a logística, hem deixat una motxilla a prop del camí de baixada per menjar i rehidratar-nos i n'hem portat una de petita per la càmera i una mica aigua (que s'ha agraït a cada reunió). I a partir d'aquesta època de l'any valdrà la pena aprofitar les primeres hores, quan el sol encara no toca de ple. Quan ho fa, agobia si no corre l'aire.

dissabte, 8 d’abril de 2017

Terra de Nòmades als Pollegons


Després d'alguns caps de setmana on el temps no convidava massa, avui hem tornat a fer via llarga. Jo tenia la Terra de Nòmades a la llista des de feia temps i el Ramon no ha pogut dir que no.

Es tracta d'una via guapa i atlètica, on s'ha de donar la talla en xemeneies, díedres, bavareses, plaques romes, plaques verticals, plaques variades i terrenys d'aventura amb roca dubtosa.

L'aproximació serveix per arribar a peu de via ben escalfat, de cames però també un xic de braços: des de la Vinya Nova canal amunt, deixant el trencall de la ferrada o la dreta i seguint traces de camí que remunten ressaltillos diversos amb alguna que altra marca de pintura verda.

 El nostre objectiu, al fons.

Malgrat l'escalfament de l'aproximació, la primera tirada (6b) agafa en fred i, a sobre, és dura. Poso un alien groc abans de la primera xapa per no anar-me'n massa avall en cas de... però aviat s'arriba raonablement a xapar. Cal apretar fort perquè hi ha forats, però la majoria són roms a l'igual que el parell de franges vermelloses que es troben just abans de xapar. De fet, per anar a xapar la tercera no m'he fiat del llavi vermellós i he desgrimpat per penjar-me i agafar valor. I aquesta ha estat la tònica fins deixar la placa i entrar al díedre: penjar-me per no prendre mal -o rebentar-me ja aquí. Per cert, que al darrera venia una cordada i el paio ha fet alguna volada interesant...

Reposoant a la darrera xapa de la dura placa d'entrada.

Abans d'entrar a la fissura es pot posar una baga ben amunt en l'arbre. Després es veu un gran merlet-pont de roca llaçat i força més amunt un parabolt. Aquí val la pena no dur motxilla i pujar en ramonage-díedre i anar fetn. Més amunt del parabolt, he posat un alien vermell i a sobre encara un camalot xic per protegir l'entrada a la reunió -a la dreta- que també és rarota. El Ramon ha tingut feines mil per intentar treure l'alien... total que m'he despenjat jo a rescatar-lo. S'ho mirava malament i l'he pogut treure en un plis.

La segona tirada (V+) comença anant a buscar la fissura que ens queda a l'esquerra de la R. Trobem un pitó i més amunt uns quants parabolts que van protegint passos de díedre, bavaresa, empotrament i placa. Estic posant un friend en un bloc a dins la fissura i m'adono que tinc una xapa relativament a prop i l'he tret. Després la cosa es suavitza força i a l'entrada a la reunió trobem un trosset vertical. Jo no he vist la darrera xapa i he anat directament a la dreta, per un terreny prou còmode.

 Arribant a la R2.

La tercera tirada (V+) m'ha agradat força. Comença per una fissura prou bona i aviat es posa un tascó a caldo. Uns passets fins una xapa, un tac que no he llaçat i alguna altra xapa protegint una fissureta franca molt guapa. En aquest llarg es van fent uns moviments molt estètics, en bavaresa, díedre... Crec que he posat algun friend abans d'una xapa perquè hi ha alguna excursioneta. Aviat es troba un savina i d'aquí a la reunió només queden uns metres tranquils. Val a dir que aquí la roca ha anat empitjorant notablement, però se suposa que no hauria de caure res per la gent que ha anat passant... En tot cas, el de la cordada de sota deu haver volat per aquí -a jutjar pels crits i renecs que hem sentit des de l'altre reunió. Per tant, alguna cosa li deu haver passat.

 Els primers metres del tercer llarg: una petita meravella.

La quarta tirada (6b) està suposadament equipada, però veig que fins al primer pitó hi ha bastants metres. Tocarà endur-se trastos perquè potser farà falta alguna altra cosa... Els primers metres són ben verticals, amb una roca rara, on no és senzill endevinar les millors mans. Total que hi ha una bona tibada fins posar peus mig còmodament i poder posar un tasconet que queda prou bé. Després, el primer pitó. Ben aviat va desapareixent tot indici de canto i cal anar fent equilibris en preses que miren avall. Xapo in extremis alguna cosa i em pillo sense miraments. A partir d'aquí toco algun ferro més encara perquè per algun motiu la cosa no em motiva com per posar-me a lluitar cada pas. Després de la secció més tensa, que coincideix amb els moviments a l'esquerra, el terreny es torna més amable i surt alguna presa anant més per l'esquerra i aviat veiem la següent xapa més lluny, cosa que indica que la cosa es tranquil·litza. Als darrers metres cal anar per la dreta a cercar el terreny més evident. Finalment, no he posat res més, a banda del tascó.


 Acabant la quarta tirada.

La cinquena (IV+) va per un esperó trencat on poso un bon tascó en una frangeta horitzontal al principi i agafo també una savineta llaçada. A partir d'aquí, metres i amunt fins arribar al cim del bonyet que estem resseguint, a trobar un parell de xapes on fer la R5.

La darrera tirada (V-) comença suau per una fissureta amb roca dubtosa. Després s'arrampa una mica i continuem en diagonal a buscar el cim d'un altre bonyet on hi ha una reunió de tres burins, suposadement de la via Sorpresa. En xapo dos amb una extensió ben llarga i enfilo amunt, amb un passet de decissió ben curiós. Després cal anar navegant i cercant on posar alguna coseta. Tot i dur els tricams, he acabat posant un parell d'aliens i, més amunt un friend en el tram bo d'una fissura voltada de roca dubtosa. La roca demana carinyo i llegir bé per on tirar, però aviat s'arriba a una alzineta a uns cinc metres del cim on faig reunió. 

Hem acabat d'arribar al cim i hem anat a cercar els ràpels de la Son de la Llarga. La primera instal·lació queda a la paret vertical i cal arribar-hi amb una mica de cura després de descendir el primer bony de l'aresta cimera. Dos ràpels llarguets, ben lineals i sense problemes, ens porten al terra. El segon, volat durant un tram.

El retorn a peu de via no té dificultat, però cal estar al tanto de relliscar. També hem d'estar amatents i creuar cap la canal cap a la dreta, a cercar un collet que queda alt on hi ha una fita. Aviat passem per peu de via i desfem l'aproximació, pesadeta. 

 Tornant a peu de via.

La via ens ha agradat força. Tot i que la via està força equipada, jo portava un joc de tascons, el parchís d'aliens i friends des del Camalot 0.5 al 2 i he anat posant coses d'aquestes. No he posat els tricams. Portàvem una dotzena de cintes, algunes de llargues, i alguna baga savinera. És una via exigent. La guia marca dos llargs de 6b i, per tant, cal estar preparat i motivat per fer això a vista en un entorn de via llarga. La segona i tercera tirades són força agradables de fer. Les darreres són de tràmit, però acaben d'arrodonir la via.

La via va tirant cap a l'oest, de forma que, al matí, el sol no hi toca massa directament fins la cinquena tirada. Avui ha fet un dia ideal, que ens ha permès escalar en màniga curta sense passar calor. 

diumenge, 2 d’abril de 2017

Matinal a Vallirana


Amb el temps que fa darrerament no teníem massa clar què fer aquest cap de setmana, així que vam optar per anar a fer esportiva a Vallirana, que el Ramon no hi ha estat encara.

Estrenem aproximació sense passar per la claveguera a cel obert i ens plantem a peu de via ben d'hora, ben d'hora (sense exagerar, però) i podem triar i remenar. Avui ens n'hem anat cap a la dreta i hem començat per Babia (V+). Fa uns dies havíem vist gent fer-la i m'havia cridat l'atenció. Ha resultat ser una vieta ben xula, d'anar fent amb un passet de tibar-li a la zona on desploma. Per cert, aquí la xapa està posada en força mal lloc per xapar posant cintes. Jo ho he fet quan la tenia a l'alçada del tronc... Amb una cinta llarga la cosa millora.

A Babia.

A continuació ens hem posat a la Martina (V+) que havia fet fa poquet però que està prou bé per escalfar. Per cert, que en Ramon s'ha escalfat prou a aquestes dues...

 A Martina.

Després he dubtat si anar cap a la dreta, però finalment he decidit posar-me a Hormiga Atòmica (6a+). Fa temps li vaig fer un top-rope a tota velocitat abans de plegar trastos i avui l'he encadenat gaudint-la amb calma. Passets plaqueros d'anar fent al principi, i unes tibades intenses a la zona vertical, on cal anar una mica per l'esquerra de la fissura amb algun canto no massa bo al principi. Després, el terreny es suavitza.

 Fent la Hormiga Atómica.

Hem continuat per la Comanche (6a). Aquí ja s'intueix que hi haurà un passet al desplom de la tercera xapa... El començament és plaquero fins agafar la fissura i algun bon canto. Un bon bloc a la dreta permet creuar a l'esquerra i encarar el desplom pel mig amb passos ben guapos. Alguna tibadeta més i ja està. Després trobem un altre ressalt, però amb canto brutal!


 Fent l'indi, Comanche, en aquest cas...

També tenia ganes de treure'm l'espina de l'altre dia a la Gertrudis (6b). M'hi he posat i he anat molt bé -millor que l'altra vegada. Al desplom agafo el canto bo de l'esquerra amb les dues mans, pillo el bec de la dreta, el triangle de l'esquerra, pujo peus i començo a buscar alguna cosa per la dreta. Recordava una remada llarga, però no he trobat res de res, així que... avall! Mirant-m'ho amb clama he vist una regleta ben clecada que pot servir per rebotar i trobar un canto per la dreta que, ser-hi hi és, falta trobar-lo (a la vertical d'una fissureta superficial). Després que el Ramon li hagués fet el seu intent en top-rope m'hi he tornat a posar i he resolt bé: gairebé que no m'ha calgut la regleta intermitja i només cal encertar el canto bo de dreta. Després, l'esquerra en lateral a una nansa boníssima permet xapar i amunt!


A la placa d'entrada de Gertrudis (dalt) i veient el desplomaco (baix).

Per acabar el matí, proposo de fer la que va a l'esquerra de la Charmed (6a). Es fa bé fins a la placa vertical de roca vermellosa on m'ha semblat que era impossible anar recte. Suposo que el que toca és anar per la dreta, a la fissura de la Charmed, però no m'ha semblat lògic. M'he enfilat per l'esquerra i he vist que tindria dificultats per tornar o la dreta i he acabat per la via de l'esquerra... Potser és que l'he fet seguida després del segon pegue a la Gertrudis...


Dos instants de la darrera via del dia...

I després de 7 vies fetes i de la calor que començava a ser intensa hem decidit recollir trastos perquè, a més, volem dinar a casa... Queda feina per bastants dies, encara!

dissabte, 25 de març de 2017

Castell de Subirats


Avui no estava clar ni si podríem escalar. Ha caigut un diluvi que feia témer el pitjor, però al matí encara ens hem animat a intentar-ho. Feia molt de temps que no havia estat al Castell de Subirats (de fet, només hi havia fet una visita) i avui podia ser l'excusa per retrobar-lo.

El Castell de Subirats, vist des de peu de via.

Portàvem les ressenyes de l'App ClimbAround. Val a dir que és una molt bona aplicació, tot i que li mancaria les coordenades del(s) pàrking(s) i un croquis d'on està cada sector. O bé tenir alguna coherència respecte l'ordere com estan els subsectors: en aquest cas, a l'app el sector Cinema, que és el darrer que es troba venint del pàrking, està al tab de l'esquerra de tot i el sector Triangle i Toro, que està al seu costat, està al tab de la dreta de tot... Però, com dic, l'app és molt bona i útil. Felicitats als creadors!

Malgrat aquests detalls hem aconseguit situar-nos al cap d'una estoneta. Com que la roca estava xorrejant a la major part de vies, hem hagut de cercar alguna cosa seca i ens hem posat a Full Overture (4) al sector Triangle i toro, una vieta d'anar fent i que és força més llarga del que marca la ressenya. Sembla que l'extensió és força recent, però.

Gairebé la única que estava seca...

La del costat, Com Tu Vulguis (5) també pinta que té la roca seca i la fem a continuació, aprofitant que comparteixen reunió. Del mateix estil que l'anterior, potser amb un pas més delicat.

A Com Tu Vulguis.

Després ens n'hem anat al sector Cinema a Le Mari de la Coiffeusse (6a). A la segona xapa, però, s'acaba la història: no sembla possible tirar recte i caldria fer un flanqueig cap a la dreta (així ho indica el magnesi, visible malgrat la pluja) per sota el desplomet, però en el camí hi ha un bona zona d'aigua on cal confiar precisament en l'adherència de peus... Total que desmonto les xapes i segueixo per Destierro de un Animal. Aquí vaig fent fins que als darrers metres la via seguiria un diedre que, per variar, està xorrejant. Per resoldre-ho acabo sortint per Le Mari, de forma que faig una integral curiosa i guapa. El tram més difícil de la combinació són els darrers metre de Le Mari, amb un alejillo als darres metres inclòs.

Integral Destierro-Mari, per esquivar la humitat.

Després d'aquesta mirem bé i sembla que la Delicatessen està bé. Així és! Una via molt guapa que ens ha deixat bon gust de boca. Moviments macos i mantingudets al principi, fins trobar una lleixa on es pot reposar bé abans d'atacar el primer crux, en un diedret poc marcat on cal estirar-se molt per empotrar la mà esquerra i xapar. Més amunt trobem una panxeta on cal controlar-ho tot bé, però amb canto suficient per no patir massa. Repassant el blog, veig que aquesta ja l'havia fet l'altre vegada... fa 7 anys!

 A Delicatessen, una via preciosa.

Per acabar la sessió hem fet un top-rope a Le Mari... Amb la corda per dalt no hi ha por de relliscar i, curiosament, els peus aguanten prou bé! Més amunt, qüestió d'anar fent, diria que un xic més suau que la Delicatessen

Algun dia tornarem per fer-ne alguna més. Jo en tinc algunes pendents encara! Haurem de triar un dia especial, però: suposo que els caps de setmana s'omple de gent, com ens va passar l'altre vegada. Avui, però, hem estat sols. Els únics fanàtics que s'han atrevit :)

dissabte, 4 de març de 2017

Dia ventós a la Facu


Aquesta nit ha plogut força i al matí feia un vent molt fort que gairebé ens ha fet deixar l'escalada per un altre dia. Però el meu fanatisme ha aconseguit convèncer el Ramon i ens n'hem anat a la Facu. I és que avui tocava cremar tensions acumulades durant la setmana, especialment divendres...

Hem anat cap a la part esquerra, a les vies que hi ha a l'esquerra de La Bomba, al desplom vermell característic. Aquí hem començat per una senzilleta, guiats per l'app Climb Around: Double-R V+. Una vieta maca, amb quatre xapes per terreny vertical on cal anar mirant una mica aquí i allà. Després, un parell de ressaltillos fins la R. Bona i llargueta que serveix per escalfar, sinó dieu-li al Ramon, que ha quedat ben infladet i és que era la primera del dia, l'ha fet de primer i, a sobre, té un tram mantingudet.Molt bona!

A Double-R.

Després volíem fer un V+ que queda a la dreta, però com que no sé comptar bé -o tinc la vista atrofiada- hem acabat posant-nos a Rakel 6a. Escalada còmode i agraïda fins al sostret. Després cal cercar la bona fissura de l'esquerra del bloc i anar pujant, peus inclosos. Després de xapar la de sobre el sostre toca moure's un xic a la dreta i anar fent fins dalt. Una bona via també per a la col·lecció del Ramon, que no s'ha despentinat de primer.

 A sobre el sostre de Rakel.

Baixant de l'anterior he posat cintes a Masan i Masan (6b), pensant que era la Rakel! Després ja he comptat les vies i m'he adonat de l'error, però les cintes ja hi eren, així que ens hi hem posat i ha sortit prou bé. Anar fent fins a la zona desplomada. Per xapar la primera de la zona difícil jo m'he petat fent-ho d'un cantet xic però hi ha una bona bústia a la seva dreta. Aquí s'hi poden ajuntar les dues mans i fer una remada a una altra bona bústia més a la dreta i es pot reposar còmodament sota el sostre. Per sortir-ne cal controlar uns peus xics però bons a l'esquerra i fer una bona remada d'una bona presa d'esquerres i creuar a buscar una llastreta d'una falange. Tibar d'aquí i s'agafa bon canto i es poden pujar peus prou bé. Queda un altre passet fi, però suau abans d'arribar a la R.


Encarant les primeres dificultats de Masan i Masan.

Després d'aquesta, hem fet la que havia de ser la segona del dia, Los tres magníficos (V+). La dificultat també està a la zona desplomadeta, però hi ha molt bon canto. Això sí, cal buscar la millor manera de tibar-li sense cansar-se massa. El Ramon també l'ha fet de primer i ben content.

Tibant-li a Los Tres Magníficos.

Per acabar la sessió, hem fet la GEAM 2012 (6b). Maca, d'anar mirant aquí i allà fins a la zona desplomada, amb moviments elegants. La zona desplomada surt prou bé un xic per l'esquerra de les xapes: forat invertit de dreta, bon canto a l'esquerra, remada i agafar un bidit fondíssim d'on es xapa i es surt sense massa dificultats. M'ha semblat senzilleta pel grau proposat, però al Ramon li ha costat de segon. Per tant, està clar que això va a gustos...


Mirant com encarar el tomàquet de GEAM 2012...

...i el Ramon, resolent!

I aquí hem plegat trastos, contents d'haver aprofitat ben bé un matí que pintava desastrós! He tingut molt bones sensacions i el company també. Vol dir que anem bé!

dissabte, 25 de febrer de 2017

Montroig: Díedre Blanqueta


Avui amb en Ramon hem tornat a la Pala Alta, a Montroig. Com que feia dies que el company no sortia hem decidit anar a fer-ne una de no excessivament exigent i hem enfilat cap al Díedre Blanqueta.

El peu de via es localitza fàcilment, com a mínim en línies generals. Després, cal cercar una mica però aviat hem vist una xapa seguin una línia fissurada, que és per un va la via. Començo doncs, per terreny suavet i, aprofitant que porto un camalot gris, el poso abans d'arribar a la xapa. Així l'haurà de portar el company i no jo... Es troben dues xapes i després cal anar cap a la placa de la dreta i no anar a cercar un pitó a l'esquerra, en la línia de la fissura. Un xic més amunt caldria anar a la dreta a cercar la R directament. Jo no ho he fet i m'he entestat a superar el desplomet, protegit per un tascó fins trobar un pitó. Aquí he vist que l'havia liat i he flanquejat a la dreta en lleuger descens fins la bona repisa de la R1.

Al primer llarg, al segon parabolt.

El segon llarg ens porta cap on veníem, a buscar algunes xapes i anar després cap a la dreta. He posat un camalot groc en un forat perquè hi ha un munt de metres senzills fins les següents dues xapes. Aquestes protegeixen un ressaltillo vertical que li dóna interès als darrers metres abans d'arribar a la R2.


 Entrant a la R2.


El tercer llarg va a buscar el díedre i no cap a una xapa que queda a sobre, en lleugera diagonal a l'esquerra. Al díedre es veu un pont de roca des de la R2 i després en trobem un altre. Un friend petit (crec) que protegeix uns passets  per la dreta i una colla de metres suaus, on he posat un tascó que ha costat de treure. D'aquí una altra colla de metres tranquils fins la primera xapa que marca l'inici de les dificultats. Aquí hi ha alguns passets atlètics, especialment per sortir de la segona xapa. Suposo que es pot fer en bavaresa, però la paret de l'esquerra és molt llisa i he preferit no tibar tant i anar fent de cara a la fissura, buscant la manera d'empotrar peus i buscant per les mans. Amb algunes contorsions he sortit de manera que el darrer pitó em feia més nosa que servei i no l'he agafat. La R3 queda en diagonal a la dreta.

A punt d'atacar el tomàquet del tercer llarg.

Aquí s'ha hagut de treballar! Entrada a la R3.


La quarta tirada és curteta i l'he empalmada amb la darrera. La quarta comença suavet pel díedre on he tornat a deixar al camalot gris perquè hi quedava bé i per alleugerir. Després es redreça una mica i trobem alguna assegurança seguint el díedre. Al final aquest s'obre una mica i convida a sortir-ne per la dreta, amb no massa bon canto.

 Arribant al que podria ser la R4, des de la reunió cimera.

He dubtat si fer reunió aquí, però finalment he decidit continuar amunt. El darrer llarg és força exigent al principi. Una placa compacta a l'esquerra amb un fissura diagonal permet anar guanyant alçada amb l'ajut de la fissura del díedre.  Després de la primera xapa queda un pas un xic més dur, on cal buscar bé un posar els peus a la placa de l'esquerra. Més amunt la cosa es tranquil·litza. El llarg està pràcticament equipat i diria que només he llaçat una savina i posat un tascó abans d'entrar a la reunió cimera, on seiem còmodament amb els peus penjat al buit.

 Arribant dalt. Fotos còmodament des del balcó.

Hem arribat els primers a la paret. Els següents en arribar també s'han posat al Blanqueta -està clar que és més que popular. Després hem vist una cordada a la paret de l'esquerra (que encara no sé ni com es diu) i una parella arribava a fer una via de tarda. Avui la temperatura de l'aire era fresca, però el sol apretava de valent. Màniga curta per escalar i forro prim a les reunions i un buf a dalt de tot per culpa del ventet glaçat. D'aquí dos dies, si això segueix així, ja no s'hi podrà escalar aquí per massa calor!

Hem dubtat mig segon si fer-ne alguna altra, però el Ramon està ben servit, així que decidim unànimement deixar-ho aquí i arribar a casa a dinar! Esperem poder tornar-hi abans el sol no apreti massa i aleshores potser farem cas a alguna de les recomanacions que ens van fer l'altre dia!

Avui portava un munt de material, en previsió del que pogués ser... Diria que val la pena portar un joc de tascons i alguns friends i poca cosa més. La via està força equipada i només es posa alguna cosa aquí i allà. La via no és extrema però no és tan senzilla com podria semblar mirant la ressenya. Fissures i díedres atlètics són un contrast a l'escalada plaquera d'anar fent.