diumenge, 20 de novembre de 2016

Matinal amb noves companyies


Feia temps que sabia que l'Àlex també escalava i fa uns dies havíem comentat que algun dia havíem de quedar per sortir plegats. Finalment, avui ha estat el dia! Les previsions de la meteo auguraven no se sap ben bé què, perquè han anat canviant força els darrers dies, però el dia ha estat prou bo. Avui també ha estat el dia que la Rosa ha tornat a tocar roca després de molt de temps... Així que, la Rosa, l'Àlex, l'Oriol, l'Anna i jo mateix hem posat rumb a Montserrat sud.

Per triar el lloc ha pesat força que tinguéssim una aproximació curta perquè els companys han de ser a dinar d'hora, així que hem decidir (tornar, en el meu cas) a can Jorba i com que buscàvem vies senzilles, hem fet cap al gronxador.

La Rosa, l'Àlex i jo hem començat fent la del Xavi (V+) mentre els altres s'han posat a La Fàcil (6a). Jo no havia fet cap de les dues i m'han semblat ben bones.

La del Xavi té la primera xapa a can pixa, cosa que no s'entén, especialment tenint en compte que després estan molt properes. Però aquesta era la moda dels '80... A les 3 primeres xapes s'hi troben passets fins on l'adherència no és la que era i que fan que t'ho hagis de mirar. Després es va posant més suau fins arribar a la reunió, comuna amb la fàcil.


A dalt, la Rosa i a sota l'Àlex a la del Xavi.

Quan hem acabat ens hem intercanviat. La Fàcil (6a) és més difícil sobre el paper, però a la pràctica és de dificultat similar i força més agraïda: hi ha cantets i foradets suficients, amb un parell de passets on potser s'ha de vigilar un xic més. En general, però, és més franca malgrat que els primers metres són bastant patinosos.


A dalt, jo mateix i a sota la Rosa fent La Fàcil.

Després ens hem mogut una mica: jo tenia ganes de tornar a provar l'Hora Violeta (6b) i els altres se n'han anat més a l'esquerra a una via que no sabem. El primer llarg de l'hora violeta m'ha tornat a posar tens: foradets bons, però peus patinosos fan que s'hagi d'escalar més tens del que tocaria en el primer llarg. Al segon m'ho he muntat millor que l'altre dia. Sabent on havia d'anar al primer crux m'ha sortit bé. Ara bé, al segon no tenia memòria i no he sabut llegir-lo correctament. A veure si recordo que he d'anar per l'esquerra, seguint uns peus bons, agafar la dreta en una pedra i buscar una bustieta ronyoseta per l'esquerra per pillar després una de no massa fonda però positiva que permet acabar de sortir de les dificultats! Avui només he fet un repòs, però encara hauré de tornar-hi. I de seguida he tornat a estar inflat. O soc jo o és que la via té més tela del que sembla...


 Jo mateix i l'Àlex més o menys al mateix lloc del primer llarg de l'Hora Violeta.

He deixat la corda passada en previsió de que haguéssim de tocar el dos ràpidament perquè calia controlar l'hora. L'Àlex ha fet el primer llarg i després de tastar una mica el segon hem anat de cara a recollir trastos i tornar a la city.

Hem fet només tres vies, però una bona colla de metres. Encara tinc molt feina per fer en aquesta zona, suposo que aniran caient algunes visites més... Avui hem estat de conya, a estones amb màniga curta, a estones amb un forro prim. I, malgrat que el pàrking estava a vessar de gent, aquí hem estat prou tranquils.

dissabte, 12 de novembre de 2016

Can Jorba


Avui havíem tornat a quedar amb la Cristina, després de molt de temps. Ha vingut ben acompanyada de l'Ester i plegats ens n'hem anat a can Jorba al sector columpi, que jo feia algun temps que no visitava. Ara, repassant el blog, veig que feia 6 anys des de la darrera visita, ni més ni menys!

Arribats al sector columpi hem començat per la Casa de Juegos (6a) a la dreta de tot. Recordava que era guapa malgrat les aparences i així és. Té un inici interessant on cal anar per la placa de l'esquerra sobre roca un pèl sobada. Aviat es pot anar cap a la dreta i per fer-ho es pot xapar un bolt diferent per desxapar-lo després. Després ve un terreny d'anar fent i es torna a redreçar cap al final. Ha servit per escalfar-nos ben escalfats, potser un xic massa i tot.

 La Cristina, a la Casa de Juegos, assegurada per l'Ester.

Després hem fet la 31 de Diciembre, que comença igual i se'n va cap a l'esquerra a la quarta o cinquena xapa, seguint un díedre que fa una "C" cap a l'esquerra. Passos verticals amb bona roca fins que toca fer el desplomet. Aquí s'ha d'apretar una mica amb canto raonablement bo. I quan es xapa la darrera, queda l'apretada més curiosa per entrar a la reunió: fins aquí hi havia canto bo però s'acaba sobtadament i s'ha de fer alguna filigrana.

  A 31 de Diciembre.

A continuació he proposat de fer La Hora Violeta (6b) fins dalt (35m). El primer llarg és V+ segons la guia, però està d'allò més sobat. Fins i tot m'ha patinat un peu, per sort sense conseqüències, però et trobes tibant molt més del que tocaria. Des de la reunió cal anar cap a l'esquerra a buscar una primera xapa que convé desxapar una vegada agafada la següent. Aquí cal anar una mica amb tendència a l'esquerra. El següent xapatge m'ha fos bastant i la continuació no és evident. Total, que he hagut de reposar per mirar-m'ho. He acabat sortint una mica per la dreta i baixant encara he vist un forat boníssim que se m'ha escapat pujant. Diria que en aquest indret la clau és xapar ben estirat des d'una pedra cantelluda amb dreta, agafar la bústia de l'indret de la xapa amb l'esquerra i buscar la bústia que he comentat. Fins la següent xapa hi ha una bona excursió on una cinta pànic va bé fins i tot amb les cintes posades ;) Després encara queda un altre pas dur, on cal anar una mica cap a l'esquerra. Jo recordo una bustieta estreta, que té una pedra que es deixa pinçar bé amb l'esquerra. Després anar aguantant...

Per acabar el dia ens hem posat a la igualment llarga Tic-Tac-Toe (6a+). El primer llarg comença un xic més tieso i igual de sobat. Estressant! El segon és un xic més suau, amb un únic tram dur al mur de dalt, abans de la franja horitzontal que ratlla la via. Des d'un forat gran per dues mans no massa bo cal estirar-se cap a l'esquerra controlant bé els peus i aguantant l'esquerra en algun lloc no massa bo. Es pilla algun canto raonable però queda una apretada per xapar la següent, amb presa molt escassa. Un cop s'arriba a la franja només queda aguantar sobre canto suficientment bo. Inflat com he quedat a la d'abans, aquí també m'he hagut de penjar...

D'aquestes darreres vies no en tinc fotos perquè el mòbil xino ha tornat a fer de les seves...

Ha estat una matinal perfecte, amb un companyia d'excepció. A veure si aconsegueixo repetir :) Hem acabat fent una bona colla de metres ben exigents que m'han deixat baldadet. Havia dit alguna vegada que la pila es perd molt ràpid si no es treballa? Doncs si no, queda dit ara! Les vies són totes bones, excepte els primers llargs de la Violeta i la Tic-Tac que són asquerosets amb la sobamenta actual.

dissabte, 5 de novembre de 2016

Matinal moianenca


Les previsions per avui no eren massa -o gens- bones, així que ens hem deixat aconsellar pels homes del temps i no ens n'hem anat massa lluny. En Ramon s'ha endut la Bony perquè estirés les cames i nosaltres ens hem acostat al Revolt de l'Àliga, per variar.

Hem començat fent la Pep Tatoos (V+) que dóna una nova dimensió a la paraula "sobada" i a continuació la de la seva dreta, la Squamish (6a).

En Ramon a Pep Tatoos.

 En Ramon a Squamish.

Després jo tenia ganes de provar una via que es va obrir fa un temps a l'esquerra de la Stradivarius i de la que no en tinc dades. Serà la via xxx (6b?). La via comença per roca bastant dubtosa fins agafar un canto a la punta del desplom. D'aquí he pogut xapar però estirant-me un munt! La sortida d'aquí és rara i ho he resolt anant per la dreta. La segona es xapa bé però has de posar-te bé, amb poca cosa (o res) de mans i bons peus. Aquí la via es posa ben vertical i cal anar buscant. D'entrada no sembla que hi hagi res, però van sortint regletes i algun cantet que permeten anar pujant. Des de la darrera xapa s'endevina millor canto un xic cap a l'esquerra i fent un arc s'acaba d'arribar a la R. Al primer intent m'he penjat per mirar-me els passos perquè no eren pas evidents. Després li he fet un segon pegue i ha sortit però m'ha deixat infladet.

 En un dels meus pegues a la xxx.

I un dels del Ramon.

Per acabar, ens n'hem anat cap a l'Àliga, a fer la Matador (6a+)  que jo havia fet fa temps. Aleshores la vaig encadenar a vista, lluitant a mort. Avui no ha estat possible i m'he hagut de penjar a la darrera xapa! La veritat és que és una via guapa, però rarota i dura: comença amb cantos raonables, malgrat que ja desploma un xic. Després cal anar a buscar la fissura i aquí comencen les contorsions. Cal saber aprofitar la fissura, empotrant la mà i obrint peus en díedre. A l'alçada de la darrera xapa val la pena acabar d'obrir-se en X i obrir bé el peu dret. Jo no l'he obert i he quedat mal posat, el que ha obligat a penjar-me. Veig que en comptes d'anar endavant, vaig enrera... En fi! (Ara, mirant les ressenyes del gemi, veig que la graduen de 6b i no de 6a+ com marca al peu... Això quadra meś. )

Abans que la Matador s'emboliqui massa.

I després d'aquesta hem decidit que ja en teníem prou. Hem plegat trastos i tornant hem aprofitat per collir alguns rovellons ben xulos -anant ja havíem vist que hi hauria possibilitats, jeje.

dilluns, 31 d’octubre de 2016

Excelsior a la paret de Sant Jeroni


A la paret de Sant Jeroni no hi havia escalat mai fins ara fa unes setmanes i avui hi hem tornat. M'hi ha acompanyat l'Ernest a qui també li va semblar prou interessant l'altre dia com per tornar-hi i fer-ne una altra. L'objectiu d'avui ha estat la Excelsior.

Val a dir que el dia no prometia res de bo. Quan hem aparcat el cotxe hi havia una boira pixanera que ens feia témer que trobaríem la roca molla: la carretera ho estava i la vegetació regalimava... Però ens hem decidit a tirar amunt i l'hem encertat força! Arribats al coll del Migdia ja endevinem que trobarem la roca seca, però també hem vist que el dia no s'aixecaria massa i hem acabat d'enfilar a peu de via, on hem arribat amarats de suor: la combinació de pujada intensa i 100% d'humitat no admet altra solució!

La via comença amb un primer llarg exigent que ataca l'Ernest. Començament finet fins a la primera xapa i després un tram d'anar fent. La segona xapa costa de veure però hi és -a distància raonable! Es va fent prou bé fins que el terreny es redreça una mica i aleshores cal començar a negociar els passets: preses romes o que miren avall de mà i el mateix per als peus, però que es deixen anar pujant movent-se adequadament. Ens havien comentat que potser faltava un clau, però ho hem trobat tot a lloc. Al final de la fissureta la via es decanta a la dreta, cap a la placa i aviat hi ha la R1. Un llarg de finura però que s'ha deixat fer prou bé!

L'Ernest, al primer llarg.

 Jo mateix, arribant a la R1 ben tapadet...
El segon llarg comença en diagonal marcada cap a la dreta, a cercar un muret vertical. Per abastar-lo hi ha un trosset de roca dubtosa i hi ha un pas de decisió fins aconseguir agafar una bona i gran pedra fosca característica a la que he arribat un xic per l'esquerra. Hi ha uns passos verticals i de tibar-li i després es tranquil·litza força. Per acabar d'arribar a la reunió hi ha algun parabolt que permet anar suficientment tranquil.

A buscar l'esperó de la dreta. Roca dubtosa abans de tibar-li.


La tercera tirada surt cap a la dreta, a buscar un forat que es voreja per la dreta. Hi ha algun pas de mirar-s'ho per superar-lo i després cal tornar cap a l'esquerra, fent una ziga-zaga que passarà factura amb el fregament. Un cop a l'esquerra torna a haver-hi una zona més vertical i delicada, però es fa prou bé sense sorpreses.

La boira ha estat la nostra companya durant el dia.

La darrera tirada em feia respecte per la distància entre assegurances. Es surt de la reunió un xic cap a l'esquerra a buscar el fil d'una aresta incipient on el terreny es redreça. Al principi hi ha molt bon canto i només escasseja cap al final, on cal algun moviment delicat. Després es va amb tendència cap a la dreta i van apareixent algunes xapes però també algunes preses força dubtoses. En un lloc pensava que ja només quedaria el pont de roca que marca la ressenya de l'Escalatroncs, però encara ha aparegut un parabolt més, cosa que s'agraeix. El pont de roca està en una fissura horitzontal que es troba un parell de metres per sobre de la xapa. Portava els tricams per si de cas, però he optat per llaçar el pont, que no és cap meravella, però serveix. A partir d'aquí el terreny és prou senzill per no haver de patir massa.

A la darrera tirada.

A la R4 fa airet i ens posem mans a l'obra per preparar el ràpel, no sense abans fer una selfie...

Per variar, una fotocim, que es vegi que també sabem fer selfies!

... i avall que fa baixada!

Una bella vista de l'ambient de la via. Dos
ràpels ens deixen a peu de via.


El resum seria: una via molt bona, amb roca bona excepte en algun lloc puntual. Correctament assegurada i ràpida de fer. El llarg més difícil és el primer, on cal finura, però no apreta excessivament. Les altres tirades són disfrutones. Diria que hem trobat algun parabolt més del que marca la ressenya que portàvem. Via recomanable!

dissabte, 29 d’octubre de 2016

Viatge Apatxe a la Pastereta


Havíem quedat amb l'Ernest per anar a tancar un dels nostres projectes de fa temps. Després d'aclarir a quin d'ells dirigíem les nostres passes, avui ens n'hem anat a la Pastereta, a fer el Viatge Apatxe. Feia temps que l'havíem deixat aparcat -esperava una ocasió per poder gaudir-la adequadament. Avui feia bona temperatura i l'hem gaudit plenament!

A la xarxa hi ha informació prou bona. El primer llarg és senzill. Hi ha qui el fa a pèl, però nosaltres ens estimem molt la nostra pell, així que el fem com toca. Trobem un parabolt al mig i una savina que fa de bon llaçar.

 El primer llarg, de tràmit, ens acosta a l'objectiu.

El segon llarg comença en diagonal a l'esquerra amb uns passos molt finets. Després va apareixen una mica més de canto, però tota l'escalada és d'equilibri, buscant els peus adequats, sovint més petits o amb més pendent del que voldríem. Però es va fent, navegant cap aquí i cap allà. El pas més difícil és a un parell de xapes de la R2, on jo he xapat primer i me n'he anat per sota i l'esquerra per abastar un relleix on gairebé s'acaba la dificultat del llarg. Molt guapo!

 Finura montserratina al segon llarg.

L'Ernest fa el tercer, que comença amb la mateix tònica que l'anterior però un xic més vertical i, per tant, més difícil. Sortosament, apareixen algunes bústies de bon agafar, però també s'ha de navegar, com al llarg anterior. A la meitat hi ha un passet de mirar-s'ho una mica, on cal desviar-se un xic cap a la dreta. I l'entrada a la reunió torna a tenir el seu interès.

El quart llarg comença amb un pas vertical de mirar-s'ho ben bé. Jo he anat un xic per l'esquerra de la reunió i després d'uns metres ben concentrat m'he trobat ja en terreny més suau. De seguida és qüestió d'anar fent, gaudint de la bona presa. Trobem alguna xapa prou allunyada sense que la dificultat hagi minvat gaire i després ja s'entra a la rampa que ens portarà a la R4. Aquí encara m'he saltat el darrer parabolt i una savina ja llaçada que descobrirem baixant.

 Arribant a la R4.

El cinquè llarg ataca el mur final, ben vertical i amb un pas desplomat al final. El començament és el més dur. S'arriba a xapar la segona sense dificultats i la dificultat està en arribar a la tercera. Després la via se'n va marcadament cap a la dreta, amb bon canto malgrat l'espectacularitat dels moviments, verticals o més. Val la pena posar una cinta extensible a la xapa de més a la dreta, perquè la via torna després a l'esquerra. En aquest tram també hi ha bona presa (fonamentalment forats) i cal superar una gran pedra marron anant per sota i la seva esquerra. Canto generós també per arribar a la panxeta final i per superar-la cal cercar un bon lloc per pujar peus, un xic a la dreta de les xapes, amb presa xica de mà. Per assegurar-me a mi, l'Ernest s'ha despenjat fins la R4, que s'està més còmode que des de dalt. La vegada que vam fer el Kraken també vam fer-ho així.

  Al mur final.

Des de la R4 hem rapelat fins la R2 d'aquí a la R1 i d'aquí a peu de via. La via ens ha agradat molt. Hem trobat un xic més difícils del que ens esperàvem tant la segona com la tercera tirada. La darrera, per contra, no ens ha semblat difícil: permet reposar buscant una mica com fer-ho. No m'he inflat, si bé és cert que anava de segon i això ajuda i molt!

Pel que fa a la logística, hem deixat trastos al peu i a la R1 perquè no sabíem com aniríem de temperatura. La veritat és que hem fet els llargs en màniga curta i ens hem tapat a les reunions, és a dir, temperatura ideal!

dijous, 27 d’octubre de 2016

La darrera abans del canvi d'horari...


Avui hem tornat a anar a la banda dreta de The Mamas and the Papas, a aprofitar la darrera tarda "llarga" abans d'entrar al depriment horari d'hivern. Pensàvem que podríem fer la Del Blai (IV+) com a primera del dia, però no ha estat possible perquè no portàvem els friends que li calen... Total que hem fet un puja-i-baixa ràpid...

Per tant, ha toca escalfar amb la que es deixa, la Peluts No (6a). L'altre dia la vam fer i avui hi hem tornat amb la confiança que dóna saber de què va. Maca.

La primera real del dia.

Després, ens hem posat al 6b de la seva dreta, que l'altre dia no vam poder atacar perquè la foscor ens va atrapar abans d'hora. S'ha de tibar fort a les primeres xapes, després hi ha un pas de decisió per arribar a una franja i queda una remada cap a la dreta per sortir de la panxeta on sembla que hi hagi d'haver el passet mirant-ho de baix. Però el més difícil és a la part de baix! Està prou bé!


Fent els deures, avui sí!

Deprés hem fet la Llunàtics (6b). Fa temps la va fer el Pep i em va semblar que havia de ser molt xula. Avui m'hi he posat per primer cop i confirmo que és guapíssima. Malgrat que sembla xunga, hi ha relativament bon canto i si l'encertes vas prou bé! El començament és una placa amb forats verticalota però molt agradable de fer. Per arribar a la franja hi ha un pas llarg guapíssim i s'arriba a una mega-pedra a la dreta on es tiba molt bé per pillar una bústia boníssima. Aquí cal passar un xic cap a l'esquerra i fer una pujada de peus per pillar una bústia fina que baixa una mica en diagonal on els dits queden ben encastats. Després algun pas de decisió i uns passets de finura quan sembla que estàs salvat. Molt maca!

Al començament agraït de la Llunàtics (6b).

Baixant he aprofitat per deixar alguna cinta per provar en top-rope la Herri-Batasuna que va per la seva dreta. La guia diu 6b+, però ha de ser un error perquè he fet 6c molt més senzills! Una placa de roca patinosa a les primeres xapes, amb passos llarguíssims sobre bústietes mínimes, després uns metres assequibles i un interrogant important més amunt. La sortida del desplomet, curiosament, l'he vist i fet, però la resta ni de conya!


Com un porquet a Herri-Batasuna. Si algú me l'explica...

I després d'aquesta hem plegat els trastos i cap a casa!

dijous, 20 d’octubre de 2016

Mamas i Papas Dreta


Aquesta tarda ens hem a acostat a The Mamas and the Papas amb en Ramon. Hem fet una vieta de les guapes al sector clàssic de l'esquerra, la #7 (V+) ben llarga fins dalt. Dificultat concentrada en tres ressalts: al principi, mig i final de la via, el darrer ben curiós. Serveix per escalfar una mica.

La primera del dia, per escalfar.

A continuació ens n'hem anat a la dreta, on havia estat una vegada fa molt de temps. Aquí hem decidit fer la Uriuri, un V+ a la dreta de tot. No té massa interès i està equipat amb parabolts al principi i burins després. Al mateix lloc hi comença un 6b que deu tenir com a únic interès les dues primeres xapes perquè després és pràcticament igual que l'anterior -o això ha semblat. No ens hi hem posat.

En Ramon, a la Uriuri (prescindible).

Després hem fet la Peluts No (6a), que comença uns metres amunt d'una rampa. Aquí s'ha de tibar força més i buscar bé perquè n'hi ha però no en sobra -ja m'enteneu!

A la Peluts No. Aquí ja s'ha de tibar!

A continuació hem fet la Penya Basurilla (6a+). Aquesta comença des de baix, amb un muret de bon canto. Passada la tercera xapa hi ha una apretadeta fins la franja i després hi ha la panxeta que cal saber negociar. He pujat un moment a investigar, he vist el que tocava i he desgrimpat fins un bon repòs. Després ja l'he atacat amb decisió i èxit :)

Als primers metres de Penya Basurilla.

Baixant he deixat cintes a la #7 (6b) per fer-la després. Però mentre el Ramon ha fet la Penya Basurilla s'ha anat enfosquint tant que ho hem hagut de deixar estar... El núvol que tapava Montserrat ens ha avançat (més) el final de la jornada, què hi farem! Però han caigut quatre vietes prou maques. La millor, la Penya Basurilla. De la #7 val a dir que es veu tomàquet als primers metres. [segurament amb llum es veurà més clar :)] La panxeta també es veu curiosa, amb alguna remada llarga. Un altre dia veurem!